Quant no tenia diners pensava que de major...

Quan no tenia diners pensava que de major compartiria el que em sobrés amb els qui no tinguessin. Però vaig anar creixent i per a quan vaig tenir diners ja havia après a desconfiar de les ONGs. Havia sentit durant anys que les ONGs són un negoci, que solament una part molt petita dels diners dels seus socis arriba a les persones per els qui ho van donar. I no solament eren rumors, ONGs ben conegudes surten en les notícies per quedar-se amb els diners que se'ls confia. Semblava no haver-hi manera de col·laborar amb gent de països llunyans sense la sospita probable d'estar sent estafada i vaig arribar a pensar que l'única cosa que es podia fer és compartir amb les persones que un coneix i contemplar com a espectadora passiva i resignada la gana i la mala sort de persones llunyanes.

I així vaig arribar als trenta i tants i vaig decidir ser mare. I vaig acabar sent la feliç mare adoptiva del meu fill nascut a Etiòpia. I aquestes ganes que sempre havia sentit de participar en l'esperança d'una vida millor per tots es van personalitzar a Etiòpia, i ja no eren unes ganes gairebé resignades a la passivitat, sentia urgència per concretar-les, per no deixar passar el temps com fins ara, que el temps s'escorre i desapareix i diuen que quan arriba a la seva fi un es penedeix sobretot de les coses que no va fer.

Però així i tot seguia sense fer més que buscar i no decidir-me. Una altra mare espanyola d'un nen etíop em va explicar que havia enviat diners a l'orfenat del seu fill. Jo, quan vaig ser a buscar al meu, durant la meva estada a Etiòpia em vaig sentir qualcom paranoica, vaig desconfiar del personal etíop del meu ECAI i vaig desconfiar de la directora de l'orfenat del meu fill i enviar diners a l'orfenat (a la seva directora) no era una opció per a mi. Vaig trobar a través d'internet ONGs que treballaven a Etiòpia. Algunes eren ONGs religioses i jo crec que molts etíops necessiten ajuda però no sentir-se pressionats a adoptar una nova religió, suposo que si em considerés catòlica pensaria diferent. Altres ONGs feien l'efecte d'estar encara bastant perdudes, com no, intentant actuar des d'una distància tan gran en un país tan diferent i desconegut. I quan algunes ONGs començaven a parlar de "l'amabilitat etíop" i "un país fascinant" a mi em rechinaben les oïdes. Tots els països i les seves persones tenen el seu encant però també els seus defectes, dels quals m'agrada especialment sentir parlar perquè si s'ignoren és impossible treure gens avanci.

En aquestes estava quan vaig descobrir per casualitat el blog de l'ONG Mediterrània, que té projectes en diferents parts del món, sense oblidar-se d'els qui necessiten ajuda i estan més a prop, en les Illes Balears. Vaig llegir i vaig llegir i vaig començar a tenir la sensació de que potser fos aquesta l'ONG que jo volia triar. Em van agradar moltes coses: Primer, la qual cosa vaig aprendre en el seu blog sobre Etiòpia, el bó i el dolent, no solament les meravelles d'un país i de les seves gents vistes a través de la fantasia i el desig. Aquí vaig confirmar que la meva desconfiança a Addis Abeba probablement no fos tant una paranoia meva producte del cansament del viatge com la intuïció d'alguna cosa real, del grau de corrupció en una societat on moltes vegades és difícil prosperar sense ella. Vaig llegir que Mediterrània s'havia enfrontat a aquesta realitat no una, sinó moltes vegades, en intentar dur a terme els seus projectes. Alguns, com la seva col·laboració amb l'escola Birhan, van haver d'interrompre's precisament per no acceptar la corrupció i la pèrdua de diners en mans de gent aprofitada.

Segon, em va agradar que en el blog de Mediterrània s'expliqués no solament el bó i el dolent d'Etiòpia sinó també l'evolució dels projectes en els quals gasten els seus diners els socis: dificultats, assoliments i fins i tot els fracassos. És difícil desprendre's dels diners que un guanya si no pot "veure" que aquests diners tenen vida aquí on ho envies, però si pots veure-ho llavors dóna molta alegria haver-ho gastat.

Tercer, em va agradar la flexibilitat i la creativitat de l'ONG: si un projecte no pot ser, es deixa i es reutilitzen en un nou projecte els recursos que ja estaven preparats, com quan no va poder ser una nova escola per a nens cecs després que ja estava gairebé tot organitzat, fins i tot les voluntàries que ho anaven a engegar. No es van malgastar aquests recursos i el projecte es va reorientar immediatament a una escola ja existent per a nens cecs que sí els necessitaven: la Sebeta. Aquesta flexibilitat és possible perquè Mediterrània és una Organització No Governamental veritablement "no governamental" a diferència de la majoria: No rep cap diners del govern i per tant no està lligada als projectes, no ha de respondre per ells davant ningú més que davant els seus socis, i pot així canviar de rumb conforme sigui necessari, sense travessar el llarg camí de la burocràcia.

Quart, em van encantar els projectes en els quals s'embarca l'ONG: no el trist projecte d'omplir estómacs avui que seguiran buits demà, no construir unes aules que decauran perquè faltaran professors o llibres o perquè els seus alumnes estaran famolencs o perquè ningú arreglarà aquestes aules quan s'espatllin, no portar moltes coses d'aquí que dificultaran que els negocis d'allà prosperin sinó més aviat ajudar i si fa falta, mentrestant omplir estómacs al fet que les persones puguin valer-se per si mateixes quan l'ajuda s'acabi: col·laborar en col·legis on a més d'educació als nens se'ls dóna de menjar perquè puguin aprofitar-la, crear guarderies com la d'Abugida perquè les mares puguin treballar en comptes de mendigar amb els seus bebès. I a més donar treball en els projectes a etíops que ho necessiten i no a espanyols: No hi ha empleats en l'ONG, tots aporten el seu treball de manera gratuïta i voluntaria. I porta temps i esforç assegurar-se que els empleats etíops dels projectes aprenen a fer les coses bé i després supervisar amb freqüència perquè les segueixin fent bé, és a dir, perquè els diners no es malgastin, perquè les coses funcionin.

Tot això tan bonic podria ser un muntatge, una història que ens venen als socis per fer-nos sentir bé a nosaltres i fer-se rics els qui l'han inventat. Però a diferència d'altres ONGs que he trobat per internet, on no hi havia manera per molt que busqués de posar nom i cognoms a les persones responsables de l'ONG ni manera de poder localitzar-los en la vida real, aquí és clar: la responsable de Mediterrània a Etiòpia es diu Victoria Baldo i la seu de l'ONG, que no té despeses ni empleats, que inverteix tots els diners dels seus socis en els projectes, és el centre mèdic on ella treballa. Es guanya la vida com a mèdic i els seus viatges i alegries i disgustos a Etiòpia no són el seu negoci, són alguna cosa que ella fa perquè ella vol, gratis. I els socis si ho desitgen poden visitar els projectes de Mediterrània, no solament finançar-los. Fins i tot podem participar en ells com a voluntaris si estem preparats per a això.

La meva recerca d'una ONG que treballés a Etiòpia, que m'agradés i en la qual pogués confiar va coincidir amb la meva recerca de la mare del meu fill. Solament tenia el seu nom i no sabia com trobar-la i era alguna cosa que m'urgia cada vegada més, volia posar tot de la meva part perquè el meu fill no perdés del tot a la mare que ho va parir, perquè creixés sense sentir aquest buit. Desorientada, se'm va ocórrer escriure-li un email a Victoria encara que no la coneixia. No sabia de ningú més que conegués el país i pogués aconsellar-me. Així que amb molta vergonya per molestar-la amb assumptes que no eren del seu incumbencia ni tenien res a veure amb Mediterrània li vaig escriure aquest email. I a l'estona ja tenia la seva resposta! Tenia pensat fer-me sòcia de Mediterrània, però comprovar que Victoria no solament era una persona de debò sinó que es podia contactar amb ella tan fàcilment i que va estar disposada a ajudar-nos sense conèixer-nos de res va ser para mi l'empenta que em va fer passar de voler fer-me sòcia de Mediterrània a omplir la sol·licitud amb les meves dades, enviar-la i ser-ho. Des de llavors llegeixo encara amb més interès les entrades del seu blog. M'encanta formar part de Mediterrània!

Lurdes Escario.