Diari d'Ale des de Abugida-7

DIMARTS, 19 DE JULIOL

El dia va començar fatal! Carol s'ha passat la nit sense pegar ull i ha clarejat baixa d'ànim. Tan baixa, que mentre desdejunàvem es va posar a plorar. Plou dia rema dia, el treball és dur (el que vulgui vacances solidàries que busqui un altre projecte, aquest no és vacacional), fa dies que no podem accedir a internet i les trucades són impossibles (i això ens fa sentir més lluny del que encara estem), cada cosa que hem de fer ens costa un munt de viatges (no compleixen els terminis, no compleixen els pressupostos, tot cal negociar-ho moltíssim) En fi, ella sabia que això no era fàcil però ara ho està vivint. I, bé, un mal dia ho té qualsevol. Lo bó és estar envoltada en aquests dies de bona gent. I aquí ho estem. Jonás el magatzemer que ens cuida permanentment, la directora sempre bromejant amb nosaltres, la seño Kedija que sembla la nostra mare, Alem que cuina per a nosaltres amb tot l'afecte, els nens que ens mengen a petons !Així que vam fer teràpia de grup! Converçarem sobre el país, la seva cultura, les coses que hem de canviar perquè aconsegueixi el desenvolupament necessari... revisarem el que SÍ portem fet fins ara (que és molt) per animar-nos i organitzarem el que queda per fer... i la dire i Jonás ens van aclarir "però us preocupeu per coses materials" !Déu està aquí i és bo! I amb això (sense bescuit) ens vam anar a l'aula dels nadons a veure com anava tot.

La seño Kebebuch ha preparat papilla per a tots a manera de tentempié. I no vegeu com menjàven aquests nens. Quatre mans donant de menjar i no donàvem prou! Però quants mesos portaven sense menjar? Quan es van a sadollar? Una mamà ens va dir avui que des que el seu bebè va ser acceptat per Mediterrània a Abugida, va passar de pesar sis quilos a pesar deu. I encara que és veritat que a aquesta mamà, abans d'obrir la guardi per als nous, se li va estar donant aquí llet perquè ho alimentés a casa, també és cert que el nen pesava menys de la meitat del corresponent a la seva edat. A aquest pas, aviat pesen el doble!

Panxes plenes i... a jugar! Els xilòfons (i molts més joguines) que vaig comprar amb les vostres aportacions els encanten. I el balancí que va portar Victoria també. Es van adaptant a l'aula, a les seños, als menjars...

A l'aula es compleixen ara els horaris. La setmana passada vam posar rellotges en totes les classes i com us vaig explicar, les cuidadores van fer horaris en cartolina. Això i el seu bon fer està aconseguint que doni temps a tot, que els nens anticipin i se sentin més segurs, que l'equip sencer estigui ben coordinat.

A l'aula dels "melons" han estat posant les cortines que vam recollir ahir. Es morien del riure amb el soroll del trepant! L'hora de la migdiada ha estat més agradable que mai, perquè ara l'aula estava fosqueta. Demà a Addis buscarem un reproductor de cds per poder posar-los música de relaxació en aquesta estoneta.

I mentre els petits dormien, vaig enxampar també a aquestes seños elaborant les seves pròpies llibretes de tutoria, anotant en elles les dades personals dels alumnes per tenir-los sempre a mà, i deixant espai per escriure de cada nen tot el que els hem demanat que registrin. Així tindran més control i a més l'any que ve, quan els nens canviïn de seño, la nova sabrà molt de cada nen perquè tot estarà aquí apuntat.

Quina escola tenim muntada! I a més, centre bilingüe perquè els majors em canten cançons en espanyol!

I com "Abugida mai és avorrida", avui hem tingut novetat. Aquest noi va venir a demanar ajuda. Té 15 anys. Els seus pares van morir (sospito de què) fa quatre anys. Ha estat vivint des de llavors en aquesta casa de fang, amb la família d'un amic del seu pare que ho va acollir. Però aquest senyor té altres 8 fills i ara li diu que és massa càrrega per a ell, que ha d'independitzar-se. El noi vol seguir estudiant i ve al nostre paradís a demanar ajuda. I com no, se li va donar (no sense abans corroborar tota la informació... parlarem amb ell, amb el senyor, visitarem la casa...). A partir d'ara li donarem de menjar a l'escola i, tal com demana, li comprarem matalàs, manta, llençol i tot el necessari perquè pugui viure dignament sense ser una càrrega per a la seva família d'acolliment. Però ell, a canvi, va a prestar un servei a l'escola, fent el que millor sap: pintar. Quin artista és! Està molt il·lusionat de trobar ajuda i amabilitat i de poder a més demostrar el que val. Jo ja li he renyit abans de començar, advertint-li que no s'emocioni pintant i se li vagi el temps d'estudiar, que el primer és el primer. Jeje! De pas, com veieu a la foto, ho hem vestit amb la roba nova de la seva talla que la meva compi Isabel em va donar, i amb el xandall del C.P. Puente Real de Badajoz (la tenda d'uniformes em va regalar varis, què bé m'han vingut!).

Després de classe, hem tornat a tenir reunió de presentació del curs amb les mares d'altres dos grups d'alumnes (els de les aules 1 i 2). Igual que van fer ahir les de les classes 3 i 4, s'ha parlat d'horaris, menjars, activitats? i les cuidadores s'han presentat davant les mares dels alumnes que tutoritzen, recordant-los que estem per servir-los, oberts a tots els seus suggeriments. Jo he aprofitat per dir-los a les mamàs que tenen la sort de comptar amb unes seños meravelloses que cuidaran dels seus nens més que bé. Les mares a l'aula tornen a deixar-me imatges tan boniques com aquestes...

Com a fermall d'or per a aquesta jornada escolar, veig per la finestra (sense que sàpiguen que estic aquí), com l'àvia de Mikiyas (un dels meus bombons de l'estiu passat), ve a portar al seu nen a fer-li un petó a les seves seños del curs que va acabar. Perquè encara que Miki està feliç amb les seves noves cuidadores, vol un munt a els qui li van voler un munt. Aquí queden les imatges robades de la trobada que demostra el bé que treballen les noies d'Abugida.

La resta de la tarda l'hem passat al mercat. Hem comprat més mitjons (i ja van 142) i moltes altres coses i ens hem regalat un sopar en la gasolinera.

A la meva Carol se li va passar el disgust matinal en poc temps (aquí les penes duren poc) i acabem rient-nos tots del començament del dia, que semblava que anava a ser d'aquests en els quals tot surt malament, i va acabar sent d'aquests en els quals tot surt bé! VA SORTIR EL SOL!

Feliços somnis i molts petons de xocolata.