http://enunlugarllamadoetiopia.blogspot.com
L'escola (I)
El motiu pel qual estem aquí i el centre d'activitat en la nostra rutina. Descriure-la amb paraules correctament perquè vostès puguin comprendre el que experimentem, què veiem cada dia, què sentim, és molt complicat. Perquè les paraules van irremeiablement associades a aquests significats que coneixem, i que es formen en relació a les vivències. I, encara que utilitzem paraules que compartim (significants), perquè és l'única manera que tenim de comunicar-nos, el significat al que ens referim és diferent, diferent a tot el que fins ara, almenys nosaltres, coneixíem. La realitat que estem experimentant és inèdita, i, per tant, la seva representació. Però anem a intentar-ho.
Nosaltres ens allotgem en el que seria el centre neuràlgic del poble. Seguint aquest carrer principal, en menys de deu minuts trobem, a l'esquerra, un pòrtic amb un gran cartell que anuncia l'escola especial per a cecs. L'organització de l'escola és una mica caòtica, encara no acabem d'entendre-la del tot. Sabem que acudeixen futurs mestres a formar-se, que hi ha aules "ordinàries" pel que seria Primària i aules per a l'educació de nens cecs. A més és un internat, amb pavellons per als alumnes que es queden (durant el curs escolar tots els nens cecs, en període vacacional, molts). En resum, podríem definir-ho com un "Centre d'Exclusió Preferent de Cecs".
És difícil descriure l'aspecte que presenta tot això. El terreny que ocupa l'escola és extens, les infraestructures, com a tals, no són dolentes. Però estan tan mal cuidades i desateses que no cobreixen ni necessitats bàsiques. L'organització interna també sembla deixar molt a desitjar. Dóna la sensació de que es pot fer molt més amb el pressupost del que disposen només amb una gestió una mica millor.
Les persones que ens trobem (professors, alguns treballadors), en general, són absolutament hospitalàries i encantadores amb nosaltres. Tothom es para a parlar-nos, a interessar-se per la nostra estada, ens dediquen alguna picada d'ullet quan nomenem la nostra procedència (normalment relacionat amb el futbol) i ens somriuen. Sobretot, ens somriuen.
Quant als nens, per a nosaltres, ells són l'ànima de l'escola, l'ànima del lloc, l'ànima del país i l'ànima del món. Han aconseguit també envair i ocupar les nostres ànimes. Aquests nens que, en molts casos, han estat triats per a una doble injustícia; la que els va arribar des de la naturalesa i a la que els condemna la societat en la que estan, aquests nens, als qui els falta tot, no protesten, no es queixen, no demanen, no exigeixen. Només donen, regalen. Et regalen la salutació des del primer dia, les paraules en espanyol que aprenen, els gestos d'agraïment, els gestos d'afecte, l'entusiasme davant el corrent, perquè para ells és extraordinari, els riures i els somriures, els seus somriures.
Per això, malgrat les dificultats i de tot el que vostès vulguin o puguin imaginar, venim cada dia a l'escola contentíssimes i agraïdes de poder compartir aquest temps amb aquestes sorprenents, sorprenents i meravelloses personetes.
Simon i Jemal ens van fer companyia tota la tarda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada