Diari d'Ale des de Abugida-6

DILLUNS 18 DE JULIOL

ESTRESADESSS! Anit em vaig posar a organitzar el temps que ens queda i a distribuir les tasques encara pendents. I quin aclaparament! No ens queda res! En menys de dues setmanes (i això són deu dies d'escola) estem anant-nos. I encara tenim milions de coses que fer. I mira que no parem, però és que és molt el que volem deixar en marxa i funcionant. Així que he empaperat la porta de l'armari de tasques pendents i en això estem, donant el màxim en el mínim temps. El pitjor és que aquí tenen menys presses i cada tasca ens costa diversos viatges, alguns disgustos i en general més temps del que hauria de costar-nos. Però bé, com diu Zeri "no oblidin que això és Etiòpia! És més, això és Akaki!" .

Per acabar amb l'estrès i començar el dia en positiu, em dono un bany de nens.

Mitja hora a l'aula de les meves "melons" i ja tot és color de rosa! Ja em criden "ALE!". Es va acabar el de "faranyi". Bé, es va acabar el gaudir, a treballar!

Comencem el matí, com sempre, rebent centenars de petons de bon dia. Em deixen trencada, perquè sembla que es piquen a veure qui dóna el petó més fort i més llarg. A canvi solament reben els nostres petons, abraçades, somriures, mirades còmplices i bromes amb l'idioma. Perquè hem volgut resistir la temptació de comprar chuches, donar regalets... perquè no es passin el dia darrere nostra demanant més. I resulta que això sembla sobrar-los! De totes maneres, crec que l'últim dia caurem en la temptació!

Ens apropem en gari al centre a canviar euros per birrs per fer compra de materials. Fet. Anem al mercat a per les cortines. No estan llestes, quin desastre.

Hem quedat amb la d'un altre lloc que ens va a portar els 50 mitjons que ens falten.

Solament hi ha 25. Tenim el dia! Zeri para en la carnisseria on l'escola compra la carn per al menjar dels nens, per supervisar que sigui un lloc higiènic i adequat. Li dóna el vistiplau i tornem a l'escola.

A Abugida han tret mànegues i estan avui netejat les zones exteriors. L'escola està preciosa, neta, amb els jardins cuidats, els materials ordenats... com ja tots sabem, és el paradís de la zona. Avui l'amo d'un bar de la zona ens va demanar si podíem escolaritzar al seu fill aquí. Li vam dir que ell tenia diners per pagar-li una escola, que tenia fins a un negoci i guanyava. Que aquesta escola era per als nens de famílies en situació d'extrema (extremísima diria jo) pobresa. Llavors es va sorprendre perquè ell pensava que Abugida era una escola privada! I és que ho sembla!

Ja tinc feta la foto dels quatre que van faltar l'altre dia. Caixa Vermella completa! Aquestes encara haig de portar-les a imprimir, però les de l'altre dia ja estan llestes. Les hem muntat ja amb el nom de cadascun i les hem col·locat al costat de la cistelleta (model Ikea, com a tantes coses aquí) de coses personals (esponja, mitjons per a l'aula, robeta...) de cada nen.

Mentrestant, les seños banyaven als nens que tocaven avui. Ja tinc fets i repartits els horaris de banys de les quatre aules de bombons i melons. Els bombons es banyen a l'escola dia sí, dia no. Els melons un dia sí, dos no. Hem fet tot el possible per posar el màxim nombre de banys possible, però són 68 criatures! Espero que les famílies, en la mesura de les seves possibilitats, puguin endreçar-los a casa quan no toca a l'escola.

Les mamàs dels antics melons han homenatjat avui a Kedija i Kidist, com fa un parell de setmana ho van fer les dels bombons.

Va haver-hi, com no, discurs carregat d'agraïments pel tracte afectuós cap als seus fills, pel treball realitzat. Va haver-hi regals per les seños (que ens va tocar donar a nosaltres, com sempre, encara que no arribo a entendre per què) trets de l'esforç econòmic de famílies més que pobres que valoren enormement la labor que els professionals d'Abugida fan per elles.

Va haver-hi paraules de les cuidadores donant a les mamàs les gràcies , "amasaganallo", "betam amasaganallo") pel detall. I, com no podia faltar, va haver-hi cerimònia del cafè i un enorme pa elaborat a casa per la mamà del meu apadrinat.

Avui hem tingut les dues primeres reunions de tutoria. Les havíem preparat en l'última classe del curs de formació i han sortit de luxe. Han assistit gairebé tots els pares (en realitat gairebé totes les mares, alguns pares (quan no hi havia mare- i algunes àvies o avis quan faltaven el papà i la mamà). M'encanta veure les mamàs etíops, amb els seus peus descalços, els seus vestits llargs, les seves teles africanes, els seus pèls trenats o els seus caps coberts... en aquest entorn tan europeu que és l'escola. Queden d'allò més pintoresques i se m'ocorren mil fotos que fer i mil quadres que pintar. Les mestres, com havíem acordat, han donat la benvinguda i han agraït l'esforç de l'assistència, s'han presentat, han explicat l'horari de la guarderia, han llegit el menú setmanal de menjars, han parlat dels uniformes i de la importància de portar als nens el més endreçats possibles, han demanat que no portin als nens malalts a l'escola solament perquè aquí poden menjar (en el seu lloc, hem dit que si el nen està malalt poden venir a dir-ho i portar-se una mica d'arròs o pasta per donar-li a casa), les tutores han ofert una hora setmanal d'atenció a les famílies i han deixat l'escola a la seva disposició.

Per la seva banda, els familiars no han deixat d'agrair el que es fa pels seus fills. És emocionant sentir-los parlar. Diuen que abans no tenien què donar-li de menjar als seus fills, o que no podien anar-se a treballar perquè havien de cuidar-los, i alguns avis al càrrec dels nens transmeten la calma que tenen ara amb aquesta ajuda en la criança dels nens.

L'avi de la foto està tan content que el seu nét estigui en la nostra guarderia, que s'ha ofert pel que necessitem de manteniment i embelliment de l'escola. La comunitat implicada a l'escola, així m'agrada!

En el grup dels petits, a més, la seño els ha mostrat el que a partir d'ara va a ser el seu quadern de tutora, amb la fitxa de cada alumne (dades personals, dades familiars, dades mèdiques, incidències , acords amb la família, evolució...).

La veritat és que he al·lucinat en les dues reunions, han estat immillorables. Quínes seños tinc!

I de pas, hem regalat a cada família un biberó i 22 sobres de llet de continuació perquè els nens puguin sopar cada dia o per als caps de setmana. Ha estat una alegria per a tots.

A les cinc hem acabat, li he donat Dalsy a un dels nens que tenia febre i ens hem anat a menjar. Abans no ens havia donat temps! Però l'espera ha merescut la pena perquè l'arròs que ens van preparar avui (menjar-sopa) estava riquíssim.

Hem tornat al mercat a per les cortines. Estaven totes... menys una... que resulta que cal pagar a part (i ben cara) perquè es van equivocar al pressupost. Quin desesper! "Això és Akaki", insisteix Zeri per temperar-nos (perquè anem armades amb les barres de les cortines i ara sí que és perillós enfadar-nos). Bé, temperem, ja tenim un munt per anar penjant mentre ens confeccionen aquesta última...

Com hem menjat molt i tard, resolem el sopar amb una cervesa i un yogurt (el nostre últim descobriment... ara ens falta que el del kiosquet descobreixi de què va això de la data de caducitat).

S'ha acabat el dilluns. Toca dormir que és tard i la setmana promet.

Petonets de xocolata.