Martha

Martha i el seu germà Mesfin estan instal·lats a casa de Zara i la seva família , on s'han integrat i estan feliços. L'operaran el proper 5 d'agost. Tant de bo que tot vagi tan bé com sigui possible.

Us deixo una foto de Martha en plena sessió de pentinat envoltada de tota la família.

La senyora senegalesa que va venir a pentinar-la no va voler cobrar !que visquin les senegaleses solidàries!

Loteria de Nadal

Hola, gent de Mediterrània:

Aquest és nostre numero de la loteria de Nadal:

78255

La nostra intenció és fer un centre social d'ancians (centre de dia) al barri del ferrocarril on tenim a un grup d'ancians apadrinats. El centre seria per a tots els ancians del barri.

Per a això hem de reformar l'espai que ens ofereixen i que manca de tot.

Si esteu interessats a ser milionaris i de pas ajudar, contacteu amb Teresa- Grup d'Abril : teresaiago@hotmail.com o amb nosaltres: mediterranea.ong@gmail.com

Tan de bó a la tercera sigui la vençuda

Hola, gent de Mediterrània

Ahir van arribar a Mallorca Martha i el seu germà Mesfin, que l'acompanya aquesta vegada.

És la tercera vegada que Martha serà operada de la seva cifoescoliosis, tant de bo que aquesta vegada sigui la definitiva, però per desgràcia les seves febles vèrtebres no són cap garantia d'èxit definitiu.

Martha serà operada el proper dia 5 d'agost a l'hospital de Son Espases pel nostre cirurgià favorit, el Dr. Sanpera, cap de servei de Traumatologia pediàtrica. El mateix que va operar a Mikias altres vegades i que ha fet el miracle del braç nou de Mikias.

De Mikias us direm que ha començat a anar al col·le privat que li paga la Balears International School.

Us deixem fotos de Martha i la seva família quan els vam veure en Addis el juny passat, la seva mamà, per desgràcia, va morir fa poc; i de Mikias a la seva arribada a l'aeroport (!!va tornar amb nosaltres, i quina mare tan superfeliç!!) i en la seva llar.

Els nens de l'estiu

Els nens del taller d'estiu de la Sebeta que es van quedar a l'escola perquè cap familiar va anar a buscar-los

Ebise, Mubarek, Biqila, Isuleman, Hiko, Simon, Dameka, Gadise, Riyaana, Habibe, Medina, Motu, Lense, Chaltu, Seyid, Darartu, Tsige, Yoseph, Foziya, Ibsa, Jemal, Fatane, Misiro, Neyima, Tamiruu, Negaso, Daniel, Ragasa, Alamii, Gashahu, Iyas, Husen, Shuferu, Mustafe, Sime, Kemal, Tola, Megersa, Mohamed, Jibril, Baariya, Obsi, Biranu, Fami, Asefa, Negaso, Mudin, Mustafa, Mariyam, Habib, Mulu, Ramate, Hawi, Warkitu, Kaalid...

S'aixequen a les 7 del matí. Es vesteixen amb la gairebé única roba bruta i trencada que tenen. Es renten la cara. Desdejunen un te (sense llet) i un tros de pa. Després esperen al fet que l'aula de Mediterrània obri.

Alguns nens, Chaveli i Kiddist (una de les monitoras)

Allí juguen, fan un munt de coses per primera vegada en la seva vida i aprenen. Es diverteixen i riuen. Perquè allí, els està permès ser nens.

Diari d'Ale des de Abugida-7

DIMARTS, 19 DE JULIOL

El dia va començar fatal! Carol s'ha passat la nit sense pegar ull i ha clarejat baixa d'ànim. Tan baixa, que mentre desdejunàvem es va posar a plorar. Plou dia rema dia, el treball és dur (el que vulgui vacances solidàries que busqui un altre projecte, aquest no és vacacional), fa dies que no podem accedir a internet i les trucades són impossibles (i això ens fa sentir més lluny del que encara estem), cada cosa que hem de fer ens costa un munt de viatges (no compleixen els terminis, no compleixen els pressupostos, tot cal negociar-ho moltíssim) En fi, ella sabia que això no era fàcil però ara ho està vivint. I, bé, un mal dia ho té qualsevol. Lo bó és estar envoltada en aquests dies de bona gent. I aquí ho estem. Jonás el magatzemer que ens cuida permanentment, la directora sempre bromejant amb nosaltres, la seño Kedija que sembla la nostra mare, Alem que cuina per a nosaltres amb tot l'afecte, els nens que ens mengen a petons !Així que vam fer teràpia de grup! Converçarem sobre el país, la seva cultura, les coses que hem de canviar perquè aconsegueixi el desenvolupament necessari... revisarem el que SÍ portem fet fins ara (que és molt) per animar-nos i organitzarem el que queda per fer... i la dire i Jonás ens van aclarir "però us preocupeu per coses materials" !Déu està aquí i és bo! I amb això (sense bescuit) ens vam anar a l'aula dels nadons a veure com anava tot.

La seño Kebebuch ha preparat papilla per a tots a manera de tentempié. I no vegeu com menjàven aquests nens. Quatre mans donant de menjar i no donàvem prou! Però quants mesos portaven sense menjar? Quan es van a sadollar? Una mamà ens va dir avui que des que el seu bebè va ser acceptat per Mediterrània a Abugida, va passar de pesar sis quilos a pesar deu. I encara que és veritat que a aquesta mamà, abans d'obrir la guardi per als nous, se li va estar donant aquí llet perquè ho alimentés a casa, també és cert que el nen pesava menys de la meitat del corresponent a la seva edat. A aquest pas, aviat pesen el doble!

Panxes plenes i... a jugar! Els xilòfons (i molts més joguines) que vaig comprar amb les vostres aportacions els encanten. I el balancí que va portar Victoria també. Es van adaptant a l'aula, a les seños, als menjars...

A l'aula es compleixen ara els horaris. La setmana passada vam posar rellotges en totes les classes i com us vaig explicar, les cuidadores van fer horaris en cartolina. Això i el seu bon fer està aconseguint que doni temps a tot, que els nens anticipin i se sentin més segurs, que l'equip sencer estigui ben coordinat.

A l'aula dels "melons" han estat posant les cortines que vam recollir ahir. Es morien del riure amb el soroll del trepant! L'hora de la migdiada ha estat més agradable que mai, perquè ara l'aula estava fosqueta. Demà a Addis buscarem un reproductor de cds per poder posar-los música de relaxació en aquesta estoneta.

I mentre els petits dormien, vaig enxampar també a aquestes seños elaborant les seves pròpies llibretes de tutoria, anotant en elles les dades personals dels alumnes per tenir-los sempre a mà, i deixant espai per escriure de cada nen tot el que els hem demanat que registrin. Així tindran més control i a més l'any que ve, quan els nens canviïn de seño, la nova sabrà molt de cada nen perquè tot estarà aquí apuntat.

Quina escola tenim muntada! I a més, centre bilingüe perquè els majors em canten cançons en espanyol!

I com "Abugida mai és avorrida", avui hem tingut novetat. Aquest noi va venir a demanar ajuda. Té 15 anys. Els seus pares van morir (sospito de què) fa quatre anys. Ha estat vivint des de llavors en aquesta casa de fang, amb la família d'un amic del seu pare que ho va acollir. Però aquest senyor té altres 8 fills i ara li diu que és massa càrrega per a ell, que ha d'independitzar-se. El noi vol seguir estudiant i ve al nostre paradís a demanar ajuda. I com no, se li va donar (no sense abans corroborar tota la informació... parlarem amb ell, amb el senyor, visitarem la casa...). A partir d'ara li donarem de menjar a l'escola i, tal com demana, li comprarem matalàs, manta, llençol i tot el necessari perquè pugui viure dignament sense ser una càrrega per a la seva família d'acolliment. Però ell, a canvi, va a prestar un servei a l'escola, fent el que millor sap: pintar. Quin artista és! Està molt il·lusionat de trobar ajuda i amabilitat i de poder a més demostrar el que val. Jo ja li he renyit abans de començar, advertint-li que no s'emocioni pintant i se li vagi el temps d'estudiar, que el primer és el primer. Jeje! De pas, com veieu a la foto, ho hem vestit amb la roba nova de la seva talla que la meva compi Isabel em va donar, i amb el xandall del C.P. Puente Real de Badajoz (la tenda d'uniformes em va regalar varis, què bé m'han vingut!).

Després de classe, hem tornat a tenir reunió de presentació del curs amb les mares d'altres dos grups d'alumnes (els de les aules 1 i 2). Igual que van fer ahir les de les classes 3 i 4, s'ha parlat d'horaris, menjars, activitats? i les cuidadores s'han presentat davant les mares dels alumnes que tutoritzen, recordant-los que estem per servir-los, oberts a tots els seus suggeriments. Jo he aprofitat per dir-los a les mamàs que tenen la sort de comptar amb unes seños meravelloses que cuidaran dels seus nens més que bé. Les mares a l'aula tornen a deixar-me imatges tan boniques com aquestes...

Com a fermall d'or per a aquesta jornada escolar, veig per la finestra (sense que sàpiguen que estic aquí), com l'àvia de Mikiyas (un dels meus bombons de l'estiu passat), ve a portar al seu nen a fer-li un petó a les seves seños del curs que va acabar. Perquè encara que Miki està feliç amb les seves noves cuidadores, vol un munt a els qui li van voler un munt. Aquí queden les imatges robades de la trobada que demostra el bé que treballen les noies d'Abugida.

La resta de la tarda l'hem passat al mercat. Hem comprat més mitjons (i ja van 142) i moltes altres coses i ens hem regalat un sopar en la gasolinera.

A la meva Carol se li va passar el disgust matinal en poc temps (aquí les penes duren poc) i acabem rient-nos tots del començament del dia, que semblava que anava a ser d'aquests en els quals tot surt malament, i va acabar sent d'aquests en els quals tot surt bé! VA SORTIR EL SOL!

Feliços somnis i molts petons de xocolata.

Diari d'Ale des de Abugida-6

DILLUNS 18 DE JULIOL

ESTRESADESSS! Anit em vaig posar a organitzar el temps que ens queda i a distribuir les tasques encara pendents. I quin aclaparament! No ens queda res! En menys de dues setmanes (i això són deu dies d'escola) estem anant-nos. I encara tenim milions de coses que fer. I mira que no parem, però és que és molt el que volem deixar en marxa i funcionant. Així que he empaperat la porta de l'armari de tasques pendents i en això estem, donant el màxim en el mínim temps. El pitjor és que aquí tenen menys presses i cada tasca ens costa diversos viatges, alguns disgustos i en general més temps del que hauria de costar-nos. Però bé, com diu Zeri "no oblidin que això és Etiòpia! És més, això és Akaki!" .

Per acabar amb l'estrès i començar el dia en positiu, em dono un bany de nens.

Mitja hora a l'aula de les meves "melons" i ja tot és color de rosa! Ja em criden "ALE!". Es va acabar el de "faranyi". Bé, es va acabar el gaudir, a treballar!

Comencem el matí, com sempre, rebent centenars de petons de bon dia. Em deixen trencada, perquè sembla que es piquen a veure qui dóna el petó més fort i més llarg. A canvi solament reben els nostres petons, abraçades, somriures, mirades còmplices i bromes amb l'idioma. Perquè hem volgut resistir la temptació de comprar chuches, donar regalets... perquè no es passin el dia darrere nostra demanant més. I resulta que això sembla sobrar-los! De totes maneres, crec que l'últim dia caurem en la temptació!

Ens apropem en gari al centre a canviar euros per birrs per fer compra de materials. Fet. Anem al mercat a per les cortines. No estan llestes, quin desastre.

Hem quedat amb la d'un altre lloc que ens va a portar els 50 mitjons que ens falten.

Solament hi ha 25. Tenim el dia! Zeri para en la carnisseria on l'escola compra la carn per al menjar dels nens, per supervisar que sigui un lloc higiènic i adequat. Li dóna el vistiplau i tornem a l'escola.

A Abugida han tret mànegues i estan avui netejat les zones exteriors. L'escola està preciosa, neta, amb els jardins cuidats, els materials ordenats... com ja tots sabem, és el paradís de la zona. Avui l'amo d'un bar de la zona ens va demanar si podíem escolaritzar al seu fill aquí. Li vam dir que ell tenia diners per pagar-li una escola, que tenia fins a un negoci i guanyava. Que aquesta escola era per als nens de famílies en situació d'extrema (extremísima diria jo) pobresa. Llavors es va sorprendre perquè ell pensava que Abugida era una escola privada! I és que ho sembla!

Ja tinc feta la foto dels quatre que van faltar l'altre dia. Caixa Vermella completa! Aquestes encara haig de portar-les a imprimir, però les de l'altre dia ja estan llestes. Les hem muntat ja amb el nom de cadascun i les hem col·locat al costat de la cistelleta (model Ikea, com a tantes coses aquí) de coses personals (esponja, mitjons per a l'aula, robeta...) de cada nen.

Mentrestant, les seños banyaven als nens que tocaven avui. Ja tinc fets i repartits els horaris de banys de les quatre aules de bombons i melons. Els bombons es banyen a l'escola dia sí, dia no. Els melons un dia sí, dos no. Hem fet tot el possible per posar el màxim nombre de banys possible, però són 68 criatures! Espero que les famílies, en la mesura de les seves possibilitats, puguin endreçar-los a casa quan no toca a l'escola.

Les mamàs dels antics melons han homenatjat avui a Kedija i Kidist, com fa un parell de setmana ho van fer les dels bombons.

Va haver-hi, com no, discurs carregat d'agraïments pel tracte afectuós cap als seus fills, pel treball realitzat. Va haver-hi regals per les seños (que ens va tocar donar a nosaltres, com sempre, encara que no arribo a entendre per què) trets de l'esforç econòmic de famílies més que pobres que valoren enormement la labor que els professionals d'Abugida fan per elles.

Va haver-hi paraules de les cuidadores donant a les mamàs les gràcies , "amasaganallo", "betam amasaganallo") pel detall. I, com no podia faltar, va haver-hi cerimònia del cafè i un enorme pa elaborat a casa per la mamà del meu apadrinat.

Avui hem tingut les dues primeres reunions de tutoria. Les havíem preparat en l'última classe del curs de formació i han sortit de luxe. Han assistit gairebé tots els pares (en realitat gairebé totes les mares, alguns pares (quan no hi havia mare- i algunes àvies o avis quan faltaven el papà i la mamà). M'encanta veure les mamàs etíops, amb els seus peus descalços, els seus vestits llargs, les seves teles africanes, els seus pèls trenats o els seus caps coberts... en aquest entorn tan europeu que és l'escola. Queden d'allò més pintoresques i se m'ocorren mil fotos que fer i mil quadres que pintar. Les mestres, com havíem acordat, han donat la benvinguda i han agraït l'esforç de l'assistència, s'han presentat, han explicat l'horari de la guarderia, han llegit el menú setmanal de menjars, han parlat dels uniformes i de la importància de portar als nens el més endreçats possibles, han demanat que no portin als nens malalts a l'escola solament perquè aquí poden menjar (en el seu lloc, hem dit que si el nen està malalt poden venir a dir-ho i portar-se una mica d'arròs o pasta per donar-li a casa), les tutores han ofert una hora setmanal d'atenció a les famílies i han deixat l'escola a la seva disposició.

Per la seva banda, els familiars no han deixat d'agrair el que es fa pels seus fills. És emocionant sentir-los parlar. Diuen que abans no tenien què donar-li de menjar als seus fills, o que no podien anar-se a treballar perquè havien de cuidar-los, i alguns avis al càrrec dels nens transmeten la calma que tenen ara amb aquesta ajuda en la criança dels nens.

L'avi de la foto està tan content que el seu nét estigui en la nostra guarderia, que s'ha ofert pel que necessitem de manteniment i embelliment de l'escola. La comunitat implicada a l'escola, així m'agrada!

En el grup dels petits, a més, la seño els ha mostrat el que a partir d'ara va a ser el seu quadern de tutora, amb la fitxa de cada alumne (dades personals, dades familiars, dades mèdiques, incidències , acords amb la família, evolució...).

La veritat és que he al·lucinat en les dues reunions, han estat immillorables. Quínes seños tinc!

I de pas, hem regalat a cada família un biberó i 22 sobres de llet de continuació perquè els nens puguin sopar cada dia o per als caps de setmana. Ha estat una alegria per a tots.

A les cinc hem acabat, li he donat Dalsy a un dels nens que tenia febre i ens hem anat a menjar. Abans no ens havia donat temps! Però l'espera ha merescut la pena perquè l'arròs que ens van preparar avui (menjar-sopa) estava riquíssim.

Hem tornat al mercat a per les cortines. Estaven totes... menys una... que resulta que cal pagar a part (i ben cara) perquè es van equivocar al pressupost. Quin desesper! "Això és Akaki", insisteix Zeri per temperar-nos (perquè anem armades amb les barres de les cortines i ara sí que és perillós enfadar-nos). Bé, temperem, ja tenim un munt per anar penjant mentre ens confeccionen aquesta última...

Com hem menjat molt i tard, resolem el sopar amb una cervesa i un yogurt (el nostre últim descobriment... ara ens falta que el del kiosquet descobreixi de què va això de la data de caducitat).

S'ha acabat el dilluns. Toca dormir que és tard i la setmana promet.

Petonets de xocolata.

Reflexions vàries

Edificis

Nouvinguts de Ghana -per nomenar un país africà dels que coneixem- ens ha cridat l'atenció la quantitat d'edificis a mitj construir, edificis que ens havien cridat l'atenció anteriorment en altres països africans també. Molts d'ells, com en la resta d'Àfrica, van ser començats en el seu moment per organitzacions que "van vendre" un projecte i que es van quedar amb quatre maons posats o amb tan sol els fonaments.

No sabem les explicacions que van donar en el seu moment als seus donants.

Àfrica, un continent ple d'edificacions a mitj construir que es van rovellant, que es van esfondrant.

I edificis construïts i buits que segueixen la mateixa sort perquè no hi ha diners ni intenció per mantenir-los i donar-los un ús.

Estandars europeus i africans: grans topics

Em pregunto què significa realment això dels estandars, ja que cadascú li dóna el seu ús segons la seva conveniència.

Orfenats que mantenen als seus nens en estat penós -perquè això és Àfrica i a ells els agrada estar així, semidesnusos i menjant qualsevol cosa- mentre ofereixen allotjament a fatxendas-progres "solidaris" en el mateix recinte en bungalows amb el seu aire condicionat.

Escoles penoses construïdes amb els materials més barats i amb gairebé res en elles perquè " això és Àfrica i a ells els agrada així".

Te que substitueix a la llet perquè "això és Àfrica" i la llet els senta "malament".

Tantes i tantes ximpleries en nom dels topics africans.

La nostra experiència ens diu i reafirma que totes les persones volen viure tan bé com sigui possible.

Que no són feliços quan hi ha gana.

Que no poden desenvolupar la seva intel·ligència quan hi ha gana, que no els serveix de res anar a escola si no mengen.

Que no mata la Sida, que mata la gana i la falta d'accés als serveis de salut.

Que no són feliços sense res o amb molt poc, solament és que no saben el que és tenir alguna cosa.

Sabem que alguns poden pensar que "ven" més la imatge d'un nen famolenc o mal vestit que la d'un nen feliç. Que els nens feliços "venen" poc.

A Mediterrània "venem" felicitat. Perquè creiem que tots els nens del món siguin d'on siguin es mereixen el mateix. I perquè aquesta felicitat és real, i qualsevol dels nostres socis pot anar a comprovar que és cert.

Per això, l'escola Abugida té estandars molt "europeus" . Perquè per sort (sort merescuda, que ens la hem currat molt) les autoritats locals ens han donat via lliure perquè la gestionem com vulguem.

Nosaltres no colonitzem, i tot el nostre personal contractat és etíop. Posem els mitjans materials (sense absurds) perquè Abugida sigui el que és, un paradís.

I expliquem també amb l'esforç de nostres voluntaris (els millors voluntaris i voluntàries del món, estem molt orgullosos d'ells i d'elles, dels i les d'Abugida i de les de la Sebeta) que els ensenyen perquè puguin evolucionar, perquè puguin transmetre aquest coneixement als seus.

I que construeixen, reformen, fan tot el que poden. I curran com els/les que més. No tenim voluntaris senyorets. No oferim vacances solidàries.

En la resta dels nostres projectes etíops alimentem (en total entre tots els nostres projectes donem de menjar a mes de 650 nens), millorem infraestructures i dotem de material, i també contractem personal etíop. Millorem indubtablement les condicions de vida dels nens. Però no podem fer més.

No hi ha una altra Abugida. I és una pena perquè això de carregar-se els estandars dóna molt bon resultat.

Diari de Chaveli i Conchi des de la Sabeta. L'escola I

http://enunlugarllamadoetiopia.blogspot.com

L'escola (I)

El motiu pel qual estem aquí i el centre d'activitat en la nostra rutina. Descriure-la amb paraules correctament perquè vostès puguin comprendre el que experimentem, què veiem cada dia, què sentim, és molt complicat. Perquè les paraules van irremeiablement associades a aquests significats que coneixem, i que es formen en relació a les vivències. I, encara que utilitzem paraules que compartim (significants), perquè és l'única manera que tenim de comunicar-nos, el significat al que ens referim és diferent, diferent a tot el que fins ara, almenys nosaltres, coneixíem. La realitat que estem experimentant és inèdita, i, per tant, la seva representació. Però anem a intentar-ho.

Nosaltres ens allotgem en el que seria el centre neuràlgic del poble. Seguint aquest carrer principal, en menys de deu minuts trobem, a l'esquerra, un pòrtic amb un gran cartell que anuncia l'escola especial per a cecs. L'organització de l'escola és una mica caòtica, encara no acabem d'entendre-la del tot. Sabem que acudeixen futurs mestres a formar-se, que hi ha aules "ordinàries" pel que seria Primària i aules per a l'educació de nens cecs. A més és un internat, amb pavellons per als alumnes que es queden (durant el curs escolar tots els nens cecs, en període vacacional, molts). En resum, podríem definir-ho com un "Centre d'Exclusió Preferent de Cecs".

És difícil descriure l'aspecte que presenta tot això. El terreny que ocupa l'escola és extens, les infraestructures, com a tals, no són dolentes. Però estan tan mal cuidades i desateses que no cobreixen ni necessitats bàsiques. L'organització interna també sembla deixar molt a desitjar. Dóna la sensació de que es pot fer molt més amb el pressupost del que disposen només amb una gestió una mica millor.

Les persones que ens trobem (professors, alguns treballadors), en general, són absolutament hospitalàries i encantadores amb nosaltres. Tothom es para a parlar-nos, a interessar-se per la nostra estada, ens dediquen alguna picada d'ullet quan nomenem la nostra procedència (normalment relacionat amb el futbol) i ens somriuen. Sobretot, ens somriuen.

Quant als nens, per a nosaltres, ells són l'ànima de l'escola, l'ànima del lloc, l'ànima del país i l'ànima del món. Han aconseguit també envair i ocupar les nostres ànimes. Aquests nens que, en molts casos, han estat triats per a una doble injustícia; la que els va arribar des de la naturalesa i a la que els condemna la societat en la que estan, aquests nens, als qui els falta tot, no protesten, no es queixen, no demanen, no exigeixen. Només donen, regalen. Et regalen la salutació des del primer dia, les paraules en espanyol que aprenen, els gestos d'agraïment, els gestos d'afecte, l'entusiasme davant el corrent, perquè para ells és extraordinari, els riures i els somriures, els seus somriures.

Per això, malgrat les dificultats i de tot el que vostès vulguin o puguin imaginar, venim cada dia a l'escola contentíssimes i agraïdes de poder compartir aquest temps amb aquestes sorprenents, sorprenents i meravelloses personetes.

Simon i Jemal ens van fer companyia tota la tarda

Marxem a Ghana

Ada ( Ghana) un lloc en aparença idíl·lic per als turistes que s'allotgen als hotels de luxe a la vora del riu Volta i practiquen els seus esports aquàtics en el mateix, i per als milionaris que han construït les seves mansions en les mateixes ribes.

I en contrast amb això els habitants de la zona, que sobreviuen amb la pesca de subsistència en simples barquetes endinsant-se mar endins en la confluència de l'estuari del Volta amb l'oceà Atlàntic -un lloc molt perillós- o treballant en les mines de sal en Songor Lagoon, la mina de sal natural mes gran de Ghana.

Els propietaris dels hotels de luxe i de les mansions copen les ribes del Volta (que és tan ample com un llac) i impedeixen l'accés als pescadors al mateix, impedint-los per tant la pesca, el seu únic mitjà de vida.

Els i les treballadors i treballadores de les mines de sal es queden cecs a causa de la forta exposició al sol, quedant inútils per treballar i per tant portant a les seves famílies a la ruïna.

En les mines de sal queden molts nens abandonats de les caravanes que des de països de l'Àfrica central acudeixen a buscar la sal a Ghana.

Luxe i la més crua pobresa conviuen en aquest lloc. Conviuen de tal manera que les mines de sal són una atracció turística.

En aquest escenari es troba l'hospital Dangme East d'Ada Foah, portat per un unic metge, el Dr. Philip Narth i 30 infermeres, front una població d'unes 186.000 persones .

El Dr. Philip és tot un personatge per a la nostra galeria d'herois anònims: 24 hores de guàrdia, allí es troba ell per a tot, igual atén un camió ple de politraumatitzats (els accidents de tràfic són freqüents) com qualsevol altre cas que li arribi de qualsevol especialitat. És d'aquests metges que viuen per i per a la seva gent.

Mediterrània va començar a col·laborar amb l'hospital Dangme East en l'any 2006. En aquest hospital renovarem el laboratori amb tot tipus de material i equips, portarem múltiples aparells mèdics i medicació, i construïrem una residència per a les mares amb nens ingressats a l'hospital que vénen des de molts km i que quan no cabien dins havien de dormir fora amb el risc de ser empassades per un cocodril o atacades pel violador de torn.

I ara tornem a posar a punt el nou servei de Fisioteràpia del Dangme East, el qual hem equipat gràcies a la generositat d'uns donants britànics que van comprar 25.000 euros en equips i material divers per a la creació del mateix. El Servei de Fisioteràpia de l'hospital era molt necessari a causa de la gran quantitat d'accidents de trànsit anteriorment esmentada i a la gran quantitat d'accidents cardiovasculars. I precisa de molt poc manteniment.

Després de diverses vicissituds (desaparició de la persona que s'havia compromès a muntar-ho i portar-ho, recerca d'un grup voluntaris fisioterapeutes que anessin a entrenar a les infermeres/us locals) ha arribat el moment d'anar a deixar-ho a punt per a l'arribada d'aquests fisioterapeutes.

Tenim ja un equip llest format principalment per personal del departament de Fisioteràpia de la Universitat de les Illes Balears i per altres fisios independents i d'altres autonomies. La llista segueix oberta per els/les fisios interessats/des, perquè no solament pensem a l'hospital, pensem també en els centres de salut dispersats pel territori i portats per paramédics ja que sobretot en el cas de persones impedides els és molt difícil arribar fins a l'hospital si viuen lluny.

També tenim la intenció de realitzar projectes socials a la zona si és possible, comptem per a això amb l'ajuda del Dr. Philip i de Kofi Larweh : http://gumucio.blogspot.com/2008/09/radio-ada.html , incansable locutor de radio Ada, gran coneixedor de la seva societat i movilizador de masses.

Portem milers d'ulleres de sol per als treballadors de les mines de sal, amb l'objectiu de prevenir les cegueses causades pel sol.

Us deixem un reportatge sobre els treballadors de les mines de sal, principalment dones: http://www.youtube.com/watch?v=vxb2-Wh0FYg.

!Fins a la volta! Tornem el 23.

Quina Caixa Vermella!!

DIMECRES 13 DE JULIOL

Kalkidan, Besufikad, Ermiyas, Mikiyas, Kalkidan... MIREU QUE CAIXA VERMELLA! JA VOLDRIEN ELS DE NESTLÉ!!

Aquests són els meus "bombons" de l'estiu passat, promocionats a "melons" Bé, en realitat avui van faltar quatre, dues van repetir curs (una per petita, que llesta és de sobres, i l'altra perquè no va arribar a deixar de plorar i va caldre ajornar el seu ingrés a la guarderia), altres tres van avançar (per grans!), un altre va deixar de venir (per al·lèrgies, diuen) i hi ha dos nous en el grup. En total 26 varietats de rica xocolata! Mireu bé perquè costa triar!!

Jo tornaré rodant de grossa, perquè em menjo a tots i cadascun d'ells cada matí!

El que em costa és sortir de l'aula, perquè em quedaria aquí fins a l'hora de sortir. I és que estan per menjar-los-hi. M'encanten els nous bebès, però aquests seran sempre els meus bombons favorits, per haver estat els primers! Mikiyas (A-2) està fet un rapella, divertit i barrut. Ermiyas (I-3) em té robat el cor, a cada estona em porta una jugueta nova, dels quals prèviament nosaltres hem portat al col·le. Estimin (B-1) em té boja perquè quan li dic "que t'estimo" em repeteix molt baixet i d'allò més tendre "que t'estimo" (ell no sap el que diu, però a mi em fon!)... No estan per a foto, estan per a vídeo! No, no estan per a vídeo, estan per estar aquí amb ells!

El millor és recordar com van arribar (o veure com han arribat els nous) i veure com estan. Cada matí arriben nets, les seños cuiden de la seva higiene i revisen el seu aspecte. Al col·le cal venir puntuals i endreçats. Estan sans, alegres, són divertits, participatius, molt actius, tragones... Em tenen LOCAAAAAA!!!

Avui van venir amb roba de carrer. La seño em va explicar que, com tenen dos uniformes, els diuen que portin uniforme dos dies i el tercer roba de carrer. Així sempre vénen amb roba neta.

Abans de desdejunar (i de menjar i berenar), aplicant sempre tot el que parlem en el curs, les seños han rentat les mans a tots els nens amb la gerra i la palanganeta. Ho fa diàriament i m'encanta. Així evitem moltes malalties que costa guarir quan no hi ha fàcil accés al metge ni diners per a medicaments.

També fomentem l'autonomia, així que com ja no som "bombons" sinó "melons", les seños reparteixen els pitets i els nens els hi posen.

I, per descomptat, mengen gairebé sense ajuda!

Com no deixava de ploure, els nostres plans d'anar a encarregar les cortines, comprar més orinals i mitjons i altres quefers fora de l'escola van haver d'ajornar-se. Així que aprofitarem per fer les fotos individuals d'aquesta classe, per posar-les al costat de les seves cistelles de material personal (esponja, tovalloles, mitjons...). A les seños els agrada tenir-les, els ajuda a l'organització i les malacostumarem l'any passat. Així que ja estan fetes i enviades a imprimir. Segurament demà puguem col·locar-les (a excepció dels quatre que van faltar).

El de fer-los les fotos ha estat ben bufó. Les seños s'han mostrat requeteatentas al fet que els nens sortissin impecables. Repeinaben les shurrupas de les nenes, feien riure als nens, els canviaven la jaquetes per la d'algun company quan veien que les que portaven estaven malfetes... i fins a van muntar un mini estudi per fer les fotos (amb la teva tovallola de fons, mamà!).

M'encanta que cuidin la dignitat dels nens en tot moment, que bromegin amb ells, els donin petons... i per a elles són nous alumnes!

I abans d'anar-me a un altre costat, com no anava jo a jugar una mica amb el meu Amen, amb el que riu quan ho aixeco (malgrat el moltíssim que pesa) fins que pot tocar el mòbil que l'any passat vam posar en la classe (el que ens vas comprar, Carli!) o quan li faig pessigolles o ho poso cap per avall!!!

Un altre avanç que veig aquest any és que es van acabar les migdiades per obligació (excepte en els nens, clar). Victoria ha batallat molt perquè després del menjar no es forçava als nens a dormir migdiada, sinó que se'ls oferissin alternatives d'oci per a aquest temps. Doncs bé, uns dies els veig veient pel·lícules de dvd (quan arribi casa, a la meva altra casa, començaré a baixar-me pelis en anglès per enviar-les-hi, perquè els encanten), altres dies (com avui) jugant amb plastilina... I és que "Abugida mai és avorrida"!!

A la tarda em va tocar donar la sessió del curs de formació (Carol avui no es trobava molt allà... la gastroenteritis ens ha afectat ja a les quatre... encara que el d'elles va anar molt més lleu que el meu, encara sort!). Avui tocava ALIMENTACIÓ, així que parlem dels horaris de cada menjar, del que ha de donar-se en el desdejuni, el tentempié, el menjar i el berenar (perquè d'Abugida surten amb les panxes ben plenes), de la importància de la higiene a l'hora

dels menjars, del foment de l'autonomia en la taula (o al terra, en aquest cas), que cal ser pacients (ni forçar ni desistir de seguida, donar-los temps, usar estratègies amb els qui mengen pitjor...), de la importància d'usar el moment del menjar per introduir vocabulari (aliments, coberts, sabors, quantitats, temperatures...). Aquesta tarda hem programat la resta de sessions per al curs. A més d'horaris, higiene, primers auxilis i alimentació, parlarem de la funció tutorial, relació amb la família, psicomotricitat, assemblea i comiat, activitats, continguts a treballar en cada edat i música. D'allò més complet! Zeri té a les noies amenaçades, pobres meves, amb què hi haurà examen final. I aquí les veus prenent nota.

Bé, això és el de menys. El que té de bo veritat és que assisteixen, pregunten, aporten, suggereixen. És estupend!

I com no tot podia ser bò, avui ens assabentarem nosaltres que la nostra vaileta, que és una de les nenes més intel·ligents de l'escola i d'allò més divertida, és VIH. Un pal, la veritat!! Ara toca pensar que gràcies a aquesta escola la seva mare té treball i diners per llogar una casa, la nena menja bé i està endreçada, es passa el dia feliç, bromejant, rient, compartint, abraçant i jugant com qualsevol nen de la seva edat. Solament per donar-li set achuchones al dia, compensa haver vingut!

És tarda i el dia de matí promet (vull provar a una nova cuidadora per Dagem). Em dormo.

Petonets de xocolata!!

Diari d'Ale des de Abugida-5

DILLUNS 11 DE JULIOL

Ens vam posar a treballar i va arribar Zeri amb una proposta diferent. Havia d'anar a donar els diners als ancians dels quals Mediterrània cuida i ens va demanar que li acompanyéssim. Així que vam agafar el gari (el carret amb el cavall) que ara tenim contractat a l'escola fins a les quatre de la tarda (novetat d'aquest any) para el que sigui necessari.

Quan arribarem, estaven tots reunits en el local de l'edir (associació de veïns). Allí varem estar passant llista i els ancians van estar rebent cadascun la quantitat de diners mensuals (entre 200 i 400 birrs) que se'ls dóna per compensar les seves lamentables pensions en cas que aquestes existeixin (de 50, 100 birr). De no ser així no tindrien prou per viure. Com tots són analfabets, van anar "signant" amb la seva empremta dactilar... I, com sempre, es van desfer en agraïments i bones paraules cap a nosaltres (com a representants en aquest moment de l'ONG).

Quan acabarem, els representants de l'edir ens van demanar que anéssim a veure altres ancians (més casos de pobresa extrema) que també necessitaven ajuda, per comunicar-li-ho a l'ONG.

La foto de la casa és d'una de les dones que ens necessita. Ella és una dona vídua i sense fills, d'uns 70 anys, amb una pensió de 100 birrs, dels quals paga 1,50 a l'estat per aquesta "casa".

L'altra va ser aquesta senyora de 75 anys que ens va ensenyar la seva casa, molt petita, sense ventilació... excepte pel sostre d'uralita, que té uns forats que en dies de pluja deixen entrar l'aigua. Paga per ella 7,50 birrs a l'estat (dels 150 que té de pensió). Quan pregunto per què no demana que li arreglin aquest sostre, m'aclareixen que si protesta la dealltgen i li donen la casa a un altre. Viu amb una noia de 16 anys a la qual va adoptar de nena quan es va quedar òrfena.

Els dos casos han estat aprovats per Mediterrània, de manera que la seva situació canviarà ràpid i podran viure amb dignitat. Aquest projecte de suport als ancians (tan poc freqüent entre les ONGs) em va encantar, i aquest any, veient-los tots, m'agrada encar més. A més, Mediterrània està pensant a muntar un centre de dia on aquestes persones podran desdejunar, conversar, compartir jocs de taula, endreçar-se... que per ventura pugui ser una realitat.

Tornarem a l'escola, on els nostres majors caminaven jugant al rotlle (a la sabatilla per darrere!) i cantant alegres. Vist el que hi ha aquí fora, m'encanta veure el que hi ha dins.

A la tarda va continuar el curs de formació per a cuidadores. Tema del dia: Higiene (II part). Parlarem del bany, dels mocs, dels polls i del control d'esfínters.

DIMARTS 12 DE JULIOL

Després de la nit toledana que passarem amb la meva gastroenteritis, ens hem aixecat fetes pols. Fluixa no, fluixíssima. I a més sense atrevir-me a menjar per por de tornar a despertar al monstre del meu estómac.

Vaig passar a veure els nens, però sense molt contacte per por de contagiar-los. Un bon dia ràpid . Tot estava en ordre, les cuidadores segueixen les pautes que anem donant i tot funciona. Els més petitons encara ploren a estones (sobretot a l'arribada) però cada vegada menys.

Em vaig quedar en el magatzem (el nostre actual centre d'operacions), ficada en labors d'organització. Però, com sempre, van arribar els majors del col·le, que estan ara en activitats d'oci (para no deixar de donar-los sostre i menjar) perquè estem de vacances. Vinga petons, vinga abraçades, vinga ficar el cap en el que feia... així que vaig decidir relaxar-me amb ells per una vegada i els vaig posar les fotos i videos que havíem fet aquests dies a Abugida. Vaja, els va encantar! Ens afartem de riure! La veritat és que els veig felicísims, encara més que l'estiu passat! Això sí, estan fets uns trapellas i uns còmics d'agafa't! Sempre de bon humor, sempre amb ganes de broma, sempre entre cançons i abraçades. Estic desitjant que "els meus" bombons (els que van entrar l'estiu passat) tinguin aquesta edat!

El curs de formació ha comptat avui amb dos nous alumnets. Són Kalid i Kerim, els besons petits, que van tirar una estona de més avui a Abugida perquè els seus familiars es van retardar una mica. Avui el curs ha anat de PRIMERS AUXILIS.

Per cert, que aquí podeu veure a Carol emocionadísima explicant com guarir una ferida tirant-li Betadine a Zeri o avisant del risc d'asfíxia amb una borsa. I és que ha nascut per als escenaris! És una màquina!

Estic encantada que estigui col·laborant amb l'escola perquè està aportant una barbaritat!

Em dormo... PETONETS DE XOCOLATA!!

Diari de Chaveli i Conchi des de la Sabeta

En un lloc anomenat Etiòpia...

Estarem a Etiòpia del 04 de juliol al 06 d'agost de 2011, en una escola en la Sebeta. Aquí explicarem les nostres aventures i desventuras... Chaveli i Conchy.

I ja van 10 dies

Desè dia a l'escola de la Sebeta, sembla que les coses marxen, encara que encara ens queda, tant a nosaltres com al treball a l'escola, un llarg camí per recórrer. Per contribuir a això, avui hem començat a repartir una mica de roba entre aquells que consideràvem que més la necessitaven, doncs des d'ahir no ha parat de ploure i feia bastant fred.

D'altra banda, comencem a realitzar amb els nois activitats orals, tals com a cançons, endevinalles, contes etc... al que no estaven acostumats i amb el que gaudeixen enormement. Com a anècdota curiosa, resulta bastant graciós escoltar-los, cada dia en finalitzar la sessió, cantant la cançó "a guardar, a guardar, cada cosa en el seu lloc..." en un castellà gairebé perfecte però sense acompanyar la proclama de l'acte. Es queda només en la cançoneta.

Avui ens va donar per organitzar la classe, doncs existeix gran quantitat de material i necessitàvem tenir-ho organitzat per facilitar el treball i la localització del mateix durant les sessions.

Sense més assumptes que destacar, a part de que portem tres dies sense aigua i no recordo quant sense menjar calent, enviem petons i abraçades des d'un raconet del continent africà.

Algunes de les més petites del grup gaudint amb els nous i sorprenents joguines que portem.

Ens han declarat d'Utilitat Pública

L'1 de juliol de 2011 s'ha dictat pel Ministeri de l'Interior que

" A iniciativa de las correspondientes asociaciones , podrán ser declaradas de utilidad pública aquellas que reunan los requisitos del artículo 32 de la Ley Orgánica 172002, mediante orden del Ministerio del Interior y previo informe correspondiente de las Administraciones Públicas competentes en razón de los fines estatutarios y de la asociación, y en todo caso del Ministerio de Economía y Hacienda .
Instruidos los oportunos expedientes, en los que obran los preceptivos informes favorables, la Secretaria General técnica del Ministerio del Interior , en virtud de delegación del Excmo. Sr . Ministro, acuerda


Declarar de utilidad pública a la ORGANIZACION NO GUBERNAMENTAL MEDITERRANEA".

A partir d'ara entenem que els particulars i empreses que siguin socis de Mediterrània, podran desgravar entre un 25% i un 30% .

!Estem molt contents!

Quant no tenia diners pensava que de major...

Quan no tenia diners pensava que de major compartiria el que em sobrés amb els qui no tinguessin. Però vaig anar creixent i per a quan vaig tenir diners ja havia après a desconfiar de les ONGs. Havia sentit durant anys que les ONGs són un negoci, que solament una part molt petita dels diners dels seus socis arriba a les persones per els qui ho van donar. I no solament eren rumors, ONGs ben conegudes surten en les notícies per quedar-se amb els diners que se'ls confia. Semblava no haver-hi manera de col·laborar amb gent de països llunyans sense la sospita probable d'estar sent estafada i vaig arribar a pensar que l'única cosa que es podia fer és compartir amb les persones que un coneix i contemplar com a espectadora passiva i resignada la gana i la mala sort de persones llunyanes.

I així vaig arribar als trenta i tants i vaig decidir ser mare. I vaig acabar sent la feliç mare adoptiva del meu fill nascut a Etiòpia. I aquestes ganes que sempre havia sentit de participar en l'esperança d'una vida millor per tots es van personalitzar a Etiòpia, i ja no eren unes ganes gairebé resignades a la passivitat, sentia urgència per concretar-les, per no deixar passar el temps com fins ara, que el temps s'escorre i desapareix i diuen que quan arriba a la seva fi un es penedeix sobretot de les coses que no va fer.

Però així i tot seguia sense fer més que buscar i no decidir-me. Una altra mare espanyola d'un nen etíop em va explicar que havia enviat diners a l'orfenat del seu fill. Jo, quan vaig ser a buscar al meu, durant la meva estada a Etiòpia em vaig sentir qualcom paranoica, vaig desconfiar del personal etíop del meu ECAI i vaig desconfiar de la directora de l'orfenat del meu fill i enviar diners a l'orfenat (a la seva directora) no era una opció per a mi. Vaig trobar a través d'internet ONGs que treballaven a Etiòpia. Algunes eren ONGs religioses i jo crec que molts etíops necessiten ajuda però no sentir-se pressionats a adoptar una nova religió, suposo que si em considerés catòlica pensaria diferent. Altres ONGs feien l'efecte d'estar encara bastant perdudes, com no, intentant actuar des d'una distància tan gran en un país tan diferent i desconegut. I quan algunes ONGs començaven a parlar de "l'amabilitat etíop" i "un país fascinant" a mi em rechinaben les oïdes. Tots els països i les seves persones tenen el seu encant però també els seus defectes, dels quals m'agrada especialment sentir parlar perquè si s'ignoren és impossible treure gens avanci.

En aquestes estava quan vaig descobrir per casualitat el blog de l'ONG Mediterrània, que té projectes en diferents parts del món, sense oblidar-se d'els qui necessiten ajuda i estan més a prop, en les Illes Balears. Vaig llegir i vaig llegir i vaig començar a tenir la sensació de que potser fos aquesta l'ONG que jo volia triar. Em van agradar moltes coses: Primer, la qual cosa vaig aprendre en el seu blog sobre Etiòpia, el bó i el dolent, no solament les meravelles d'un país i de les seves gents vistes a través de la fantasia i el desig. Aquí vaig confirmar que la meva desconfiança a Addis Abeba probablement no fos tant una paranoia meva producte del cansament del viatge com la intuïció d'alguna cosa real, del grau de corrupció en una societat on moltes vegades és difícil prosperar sense ella. Vaig llegir que Mediterrània s'havia enfrontat a aquesta realitat no una, sinó moltes vegades, en intentar dur a terme els seus projectes. Alguns, com la seva col·laboració amb l'escola Birhan, van haver d'interrompre's precisament per no acceptar la corrupció i la pèrdua de diners en mans de gent aprofitada.

Segon, em va agradar que en el blog de Mediterrània s'expliqués no solament el bó i el dolent d'Etiòpia sinó també l'evolució dels projectes en els quals gasten els seus diners els socis: dificultats, assoliments i fins i tot els fracassos. És difícil desprendre's dels diners que un guanya si no pot "veure" que aquests diners tenen vida aquí on ho envies, però si pots veure-ho llavors dóna molta alegria haver-ho gastat.

Tercer, em va agradar la flexibilitat i la creativitat de l'ONG: si un projecte no pot ser, es deixa i es reutilitzen en un nou projecte els recursos que ja estaven preparats, com quan no va poder ser una nova escola per a nens cecs després que ja estava gairebé tot organitzat, fins i tot les voluntàries que ho anaven a engegar. No es van malgastar aquests recursos i el projecte es va reorientar immediatament a una escola ja existent per a nens cecs que sí els necessitaven: la Sebeta. Aquesta flexibilitat és possible perquè Mediterrània és una Organització No Governamental veritablement "no governamental" a diferència de la majoria: No rep cap diners del govern i per tant no està lligada als projectes, no ha de respondre per ells davant ningú més que davant els seus socis, i pot així canviar de rumb conforme sigui necessari, sense travessar el llarg camí de la burocràcia.

Quart, em van encantar els projectes en els quals s'embarca l'ONG: no el trist projecte d'omplir estómacs avui que seguiran buits demà, no construir unes aules que decauran perquè faltaran professors o llibres o perquè els seus alumnes estaran famolencs o perquè ningú arreglarà aquestes aules quan s'espatllin, no portar moltes coses d'aquí que dificultaran que els negocis d'allà prosperin sinó més aviat ajudar i si fa falta, mentrestant omplir estómacs al fet que les persones puguin valer-se per si mateixes quan l'ajuda s'acabi: col·laborar en col·legis on a més d'educació als nens se'ls dóna de menjar perquè puguin aprofitar-la, crear guarderies com la d'Abugida perquè les mares puguin treballar en comptes de mendigar amb els seus bebès. I a més donar treball en els projectes a etíops que ho necessiten i no a espanyols: No hi ha empleats en l'ONG, tots aporten el seu treball de manera gratuïta i voluntaria. I porta temps i esforç assegurar-se que els empleats etíops dels projectes aprenen a fer les coses bé i després supervisar amb freqüència perquè les segueixin fent bé, és a dir, perquè els diners no es malgastin, perquè les coses funcionin.

Tot això tan bonic podria ser un muntatge, una història que ens venen als socis per fer-nos sentir bé a nosaltres i fer-se rics els qui l'han inventat. Però a diferència d'altres ONGs que he trobat per internet, on no hi havia manera per molt que busqués de posar nom i cognoms a les persones responsables de l'ONG ni manera de poder localitzar-los en la vida real, aquí és clar: la responsable de Mediterrània a Etiòpia es diu Victoria Baldo i la seu de l'ONG, que no té despeses ni empleats, que inverteix tots els diners dels seus socis en els projectes, és el centre mèdic on ella treballa. Es guanya la vida com a mèdic i els seus viatges i alegries i disgustos a Etiòpia no són el seu negoci, són alguna cosa que ella fa perquè ella vol, gratis. I els socis si ho desitgen poden visitar els projectes de Mediterrània, no solament finançar-los. Fins i tot podem participar en ells com a voluntaris si estem preparats per a això.

La meva recerca d'una ONG que treballés a Etiòpia, que m'agradés i en la qual pogués confiar va coincidir amb la meva recerca de la mare del meu fill. Solament tenia el seu nom i no sabia com trobar-la i era alguna cosa que m'urgia cada vegada més, volia posar tot de la meva part perquè el meu fill no perdés del tot a la mare que ho va parir, perquè creixés sense sentir aquest buit. Desorientada, se'm va ocórrer escriure-li un email a Victoria encara que no la coneixia. No sabia de ningú més que conegués el país i pogués aconsellar-me. Així que amb molta vergonya per molestar-la amb assumptes que no eren del seu incumbencia ni tenien res a veure amb Mediterrània li vaig escriure aquest email. I a l'estona ja tenia la seva resposta! Tenia pensat fer-me sòcia de Mediterrània, però comprovar que Victoria no solament era una persona de debò sinó que es podia contactar amb ella tan fàcilment i que va estar disposada a ajudar-nos sense conèixer-nos de res va ser para mi l'empenta que em va fer passar de voler fer-me sòcia de Mediterrània a omplir la sol·licitud amb les meves dades, enviar-la i ser-ho. Des de llavors llegeixo encara amb més interès les entrades del seu blog. M'encanta formar part de Mediterrània!

Lurdes Escario.

Diari d'Ale des de Abugida-4

Per fi és divendres. I, com tots els divendres, les mamàs dels alumnes

(segons a els qui els toqui torn) vénen a col·laborar amb l'escola en tasques

de neteja. A les vuit del matí ja estaven rentant llençols, pitets,

catifes... És la seva forma de contribuir a un projecte que cuida dels seus fills i d'elles mateixes. I, com veieu, ho fan de molt bon humor!

A nosaltres ens va tocar seguir cosint cintes per identificar els uniformes per grups. L'any passat era jo la que m'obstinava a desenvolupar la labor tutorial en la guarderia, de manera que cada nen s'identifiqués amb una cuidadora i cadascuna d'elles es fes responsable de cada nen i d'atendre, informar i escoltar als seus familiars.

I aquest any són elles les que demanden aquest tipus d'organització: llistats, grups, numeració, classificació per colors... M'encanta que li hagin vist la utilitat i que això estigui resultant!

Així cosia, així, així! El bé és que, mentre cosim, organitzem, preparem les classes del curs, fem llistes de materials que fan falta... a la nostra "central d'operacions", que ara és el magatzem, vénen a veure'ns i menjar-nos a petons nens tan diver com els de la foto !

Ha arribat un nen nou. El seu pare és un captaire minusvàlid, amb una cama malformada, que camina amb crosses . El nen, per la seva edat, ha entrat directament en el grup dels "melons", gràcies entre altres coses al fet que les cuidadores d'aquesta classe no han posat inconvenient a sumar un alumne al seu grup. El nen venia, com a tants d'altres en el seu primer dia, brutíssim, mal vestit i amb èczemes en el cap. Ho banyem, li tirem una loció i li vam donar dos

uniformes nous, a més d'una mica de roba per a la seva casa. Ves que no va quedar maco! I damunt va desdejunar, es va prendre l'aperitiu, va menjar i va berenar. I per descomptat,

va jugar, va cantar, va fer amics...

Avui va ser l'últim dia que van venir tots els mestres de l'escola. A partir d'ara toquen dos mesos de vacances escolars. Però, com a Abugida els nens no solament aprenen, sinó que reben menjar, cures sanitàries i un sostre mentre les seves mares treballen, aquest paradís no tanca mai. Com a cada aula hi ha dos mestres, un d'ells s'anirà de vacances i l'altre cobrarà doble sou per quedar-se. Ells mateixos s'organitzen i trien anar-se o quedar-se. Així que els mestres que es queden treballant van organitzar un homenatge (cerimònia del cafè) per acomiadar als quatre que es marxen de vacances.

Després del curs, vam ser al mercat. Comprarem canastres perquè els nens deixin les sabates en la porta (hi ha tantíssim fang que no podem entrar calçats en classe) i orinals nous per als bombons.

El curs per a les cuidadores (amb la presència també avui de la directora) ha tractat sobre la "Higiene". Els hem parlat de la neteja dels nens, de les aules, de les cambres de bany i de les pròpies cuidadores. Hem parlat dels avantatges de la higiene (evitem malalties, reduïm contagis, el nostre treball és més agradable i nosaltres mateixos estarem més sans) i hem tractat el tema dels bolquers (quan, com...) i del bany (útils, grups, forma de banyar al bebè, com usar el bany com a moment educatiu, precaucions, gels, cremes i olis, el bany i el seu component emocional...).

Haurem de seguir amb aquest capítol el dilluns perquè no va donar temps a acabar. És llarg i important (àdhuc queda rentat de mans, neteja de l'aula,

control d'esfínters...) i el fet de parlar en nespañol i esperar al fet que Zerihun ens tradueixi cada punt a amhàric porta temps. Les noies segueixen assistint i mostrant interès amb la seva participació, les seves preguntes, les seves propostes...

Podria explicar-vos mil coses més d'un sol dia (crec que a Abugida els dies són de 48 o 49 hores), però és tard, em caic de son i demà toca matinar

A les 8 en punt arriba una nena a la qual anem a portar a l'oftalmòleg a Addis. Ja us explico.

Petons. De xocolata, clar!

Diari d'Ale des d'Abugida-3

Mireu què preciosa està la meva petita I. amb la seva mami!

Són tot alegria! Permanentment somrient! Abugida l'adora, es passa el dia rebent petons i abraçades de tothom. La seva mare està guapetona i forta. Qui ho anava a dir! Els ha canviat la vida... No, els ha arribat la vida! És clar que en aquest lloc, VIH significa "Viu Intensament Happy".

Els nous bombons van bramar a la seva arribada... i temps després. Sobretot els més petitons. És normal, porten tota la seva vida aferrats a l'esquena de les seves mares totes les hores del dia i no podem (ni hem de) agafar en braços a tants. Però a poc a poc van calmant-se, a estonetes investigant alguna joguina... Aviat això estarà superat. Les seños segueixen manejant-se bastant bé amb ells i nosaltres seguim aquí, intentant que perfeccionin.

Ja anem marcant els chandals per fer els grups. Grup vermell acabat! Les cuidadores em van explicar que l'organització de l'estiu passat va ser positiva i va obtenir bons resultats, així que repetim. Àdhuc haig de numerar-los, posar fotos i noms en les seves cistelles, treure llistats per a les parets... Però és que estic pendent d'alguns canvis àdhuc, per embolics d'edat.

Gran moment del matí! Les mares dels meus exbombons han fet un homenatge a les cuidadores dels seus fills. No us podeu imaginar quant m'ha

agradat això. Al pati de la guardi van preparar una cerimònia del cafè, amb crispetes i pa per totes les seños. Li van fer un regal a cada cuidadora i fins a a la netejadora de la guarderia. Per Kebebuch, Beza,

Selemawi i Zinash, un quadre. Per Mulu, una creu lluminosa! Gran detall per part d'unes mares que compten amb una mica menys dels diners justs per viure. Cadascuna de les noies va dir unes paraules, agraint a les mamis el seu gest. Em va encantar quan Kebebuch va dir que feia temps que el seu cor no sentia això, que no s'esperava alguna cosa així, que això era una empenta d'energia per seguir treballant igual de bé. Bé, en realitat, totes elles van dir coses super boniques. I el millor és que la resta de mestres del col·le estaven presents, aplaudint i dient que mai havien vist alguna cosa així. Imagineu quin reforç positiu tan gran per a elles. Jo els he dit a les meves seños que això per a mi és més valuós que mil mails explicant-me el bé que ho fan. Que avui he sabut que treballen bé, que els nens han estat en la guardi alegres, sans i estalvis. Perquè si les mamàs l'hi agraeixen (àdhuc per sobre de les seves possibilitats), és perquè van brodar el seu treball. Elles estan encantades, imagineu!

Més cosetes positives! Ojú, quin dia! En acabar la jornada de treball, comencem el "I Curs de Formació per a Tècnics de Guarderia" de Mediterrània en Abugida. Uy, com sona això! El cas és que, com ja us vaig explicar, tots els dies laborables van a tenir una hora de formació per millorar el seu treball. Vist que l'any passat ens costava que paressin a avaluar la jornada durant amb prou feines deu minuts, aquest any ho vam posar com a obligatori. Doncs no solament van venir encantades, sinó que es van apuntar altres seños i netejadores de la guardi! En total (i tenim sis cuidadores de bombons) van assistir tretze! M'agrada a més que entre elles estiguin les dues "meloneres", les cuidadores que aquest any es faran càrrec dels meus bombons de l'estiu passat. La sessió d'avui va ser sobre els horaris de la guarderia: Carol i jo explicàvem, Zeri traduïa a l'amhàric i elles prenien nota en els seus quaderns i aportaven suggeriments, idees, preguntes... Per rematar, a l'estil "grup de treball" van a fer aquest horari amb cartolines i retoladors que els vam donar per posar-los en les classes. Així ho fan seu i ho respecten més segur. Ha estat genial veure aquestes ganes d'aprendre, aquesta actitud positiva cap al seu treball, aquesta predisposició. Jo estic al·lucinant amb el personal!

D'altra banda, plou. Intensament però no tot el dia (encara). Avui va deixar de ploure en acabar la jornada, així que vam poder anar al mercat a comprar materials. Si algú té pensat venir al juliol o agost, que no oblidi el impermeable i les botes d'aigua.

Els camins estan enfangats i anar al mercat és tot un treball d'equilibri per no relliscar i força per aixecar les botes amb la quantitat de fang que agafen. Kiremt, l'època de pluja es diu kiremt.

Així i tot, vam poder anar a per les lleteres per al desdejuni dels nens, papereres per a l'aula nova, galledes per a l'aigua dels banys, escorreplats i palangana. Tot això amb una intensa negociació (no sempre productiva) que comença amb un "Sentenó"? (quant costa?) i acaba amb "Mecherreso!" (últim preu!). I al mig, que si Messi, que si Xavi, que si iniesta... el que els agrada parlar de futbol! El que els agrada el Barça! I el que ens agrada a nosaltres donar-li conversa per aconseguir baixar els preus!

Poc més, segueixen cuidant-nos moltíssim. A tota hora miren que estiguem bé, ens donen de menjar estupendament i es passen el dia a petons i abraçades. I els nens ja, ni diguem! Avui vam menjar pasta amb tomàquet, com els nens. Bona, bona, amb fonament! I és que Alem cuina fenomenal!

Són les 5 i mitja de la nit (hora etíop). Em dormo, que matino.

Demà més.

Petons de xocolata!

La Messi Room de la Sabeta segueix a bon ritme

RESUM PRIMERA SETMANA DE CHAVELI I CONCHY A l'ESCOLA DE CECS SEBETA

e_mail des de la Sebeta:

Hola,

La veritat que l'experiència a la Sebeta està sent bastant intensa, però estem molt contentes.

Aquesta setmana ens hem dedicat a:

- Treure, inventariar i col·locar el material que vam portar (el futbolí ha tingut un èxit sorprenent i no només entre els nens!!)

- Conèixer als nens i distribuir-los en dos grups per poder treballar millor amb ells. Ho hem organitzat de tal forma que cada grup asisteix a l'aula dues vegades cada dia. Una al matí i una altra a la tarda.

- Elaborar un planning setmanal amb els diferents tipus d'activitats, creant al seu torn en cada sessió, petits grups de treball. (Per exemple: en la taula vermella col·loquem els jocs de taula, en la groga els de classificar, seriar...)

- Explicar als monitors les regles dels diferents jocs, doncs les desconeixien. Així com proporcionar diversitat d'activitats perquè els nois i noies adquireixin habilitats bàsiques.

- Oferir als monitors certes pautes metodològiques.

- Reparar les caretes que indiquen si l'aula està oberta o no.

- Començar amb l'elaboració de carpetes individualitzades perquè els nois i noies guardin els seus treballs.

Foto: el profe de música, un dels dos monitors que hem contractat per al taller de jocs de la Sebeta.

Dari d'Ale des d'Abugida-2

DIMECRES 6 DE JULIOL

Avui els meus exbombons van canviar d'aula, van promocionar a la dels melons, que és on està la nostra habitació.

Així que ara som veïns. Els teníeu que veure. A veure si els nous em donen un matí de treva i puc tirar un dia amb ells.

Per començar la jornada, Jonás, el responsable del magatzem, ha decidit cuidar-nos. Així que va aparèixer a l'aula amb aigua calenta per a te o cafè i pastissos de pa. Així dóna gust!

Bé, per fi VAN ARRIBAR ELS NOUS BOMBONS!! Com era el primer dia,

vaig pensar que vindrien pocs, fins que els arribés la notícia. Doncs solament va faltar

una! En total QUARANTA-TRES bombonets!

Jo quan vaig veure tanta mare amb tant nen gairebé moro. Amb dir que no pensàvem usar avui la classe nova, pensant que vindrien poquíssims i vam haver de fer un desallotjament urgent del que era nostra "central d'operacions", ho dic tot.

Zeri va passar llista a l'entrada i les mamàs van deixar els seus nens amb les seves tutores.

Va començar la bramor! Bramor del gran multiplicat per quaranta-tres. Bruts

venien per altres, pobres meus. I la roba era pur harapo. Així que

prioritzem la higiene i banyem a TOTS. Quina pallissa! Estaven espantadets

del tot, però a poc a poc es van anar calmant. Bany calent, crema, massatge

amb oli i roba neta. Imagina com s'anaven quedant i el bé que feien olor.

Només vaig trobar a faltar un pot de colònia Nenuco! Ja em vaig enamorar d'un d'aquests

que se't peguen com si fossin peces del Tetris i plora si et separes. Gairebé

m'ho lligo a l'esquena! Àdhuc no sé com es diu. Ningú sap com es diu ningú!

Teníem aquí robeta per uns 80 nens, així que la varem fer bona. Jo solament sentia "GIRL

SMALL!!, BOY BIG!!". I si era Carol la que em demanava, sentia "DÓNA'M ROBA PER A UNA

PRINCESA!" Jeje! I aquí ens veiessis repartint unes i unes altres, tractant de conjunyir, posant bolquers, vestint i... objectiu aconseguit! Van quedar preciosos! Més xul·los que un vuit!

Després els vam donar de menjar i la majoria va devorar.

No va haver-hi més, estem en període d'adaptació. A les mares els va encantar trobar-los tan nets, fent bona olor, menjats i feliços (ja no ploraven!).

M'ha encantat veure les cuidadores més àgils, compenetradas i eficients.

Fallades hi havia, clar, però tots els tenim i s'aniran corregint. Res a veure amb l'any passat. Ningú s'atabalava, tots saben que els plors duren tres dies.

Manegen el bany, el menjar, s'ajuden unes a unes altres. Les netejadores i cuineres van ajudar molt venint-me també a l'aula dels bebès, perquè cadascuna caminàvem amb dos nens en braços i amb tres no podíem.

I llavors vam tenir reunió d'equip docent amb Zeri i totes les cuidadores. Valoren la jornada positivament i diuen que se'ls va passar el temps volant. Què bé!

Ens demanen bolquers, tacetes, cortines per a l'aula, papereres, galledes per al bany, mitjons...

Comprarem el necessari i seguirem cuidant que els nostres bombons creixin sans i feliços en aquesta Caixa Vermella d'Abugida. Els hem dit a les cuidadores que té el curs obligatori de formació per a cuidadors de guarderia etíop totes les tardes fins que ens anem. I la resposta ha estat... que si poden venir a més altres mestres de l'escola. Jo ho al·lucino! Què els han donat a aquestes aquest any? Nosaltres hem promès certificat a canvi. Jeje!

Quan tot va acabar una de les seños dels nous bombons (Kebebuch) va passar a veure els nous melons (els meus bombons de l'any passat, que han estat alumnes seus aquest curs. I la hi menjaven a petons! M'encanta veure això, queda clar que els nens se senten feliços i segurs i creixen sans i alegres en aquesta escoleta paradisíaca.

Dutxa imprescindible (després de tant pipí de bebè damunt) amb aigua fresqueta

(escalfador espatllat) i a rentar roba. Ja plou, quin rotllo. Així que no hem sortit al carrer, era tard (més que tard, de nit, que aquí fosqueja aviat), estava tot enfangat... Ens venia de gust airejar-nos, però no ha estat possible. Ens quedem i aprofitem per anotar quefers, planificar compres, organitzar les classes...

D'altra banda, estem sanes, les bestioles tornen a menjar-me, em tiro l'antibichos (a Carol ni se li apropen... perquè quan acaben amb mi ja no tenen gana), mengem bé, dormim bé, ens cuiden moltíssim... i sabem que el temps, els diners i l'esforç dedicat l'estiu passat i aquest és realment productiu.

Petons de xocolata a tots!

Diari d'Alejandra des d'Abugida

Avui ha estat una odissea connectar-se. Només vaig poder fer un còpia i aferra del que havia escrit el diumenge .

A veure si demà puc llegir els altres que m'agrada. En general, està sent difícil enxampar connexió per a internet, cobertura per al mòbil i aigua calenta. Però àdhuc no ha plogut i mengem fenomenal.

Efectivament, com preveia, avui va haver-hi somriures i llàgrimes. Els expliquem a les seños que calia canviar de grups. Llàgrimes per la separació dels seus nens, alguna protesta, alguna alegria... No aconseguim el 100% del que jo volia però valoro positivament com va sortir.

Les "meloneras" no volien separar-se dels seus melons... i no ho

van fer. Aquí veieu a una d'elles, venja a plorar. Es van ficar dins de la

classe de Kedija que és la seva nova seño. Això guay perquè va servir perquè

Kedija aprengués com treballen amb elles i els expliquin cosetes de

cada nen.

Les "bomboneras" van seguir com si res amb els seus bombons. De manera que

demà dimarts (en comptes d'avui com estava preparat) les "meloneras" aniran a fer un dia sencer amb les "bomboneras" i els meus bombons. Així aprendran la dinàmica del grup. I el dimecres els hi porten a les seves classes.

Mare meva quina xapa d'organització del centre escolar us fico.

El cas el que el dimecres tothom ha d'estar en la seva classe amb els seus nous nens. Comença el curs!

Vaig passar per la classe dels BOMBONS i ALLI ESTAVEN ELS MEUS NENS! No, crec que no em reconeixen. I jo a alguns tampoc! Estan preciosos, sans, nets, alegres, tranquils, grans... Elísabet és la reina de la guarderia

i està preciosíssima. El meu Miguelito no va venir perquè avui li feien la ciruncisión, pobret meu. A més estaven les dues parelles de bessons super nens que van entrar ara. Els van ficar abans que arribéssim per por de que no sobrevisquessin. Estan bocois! M'encanten!

I també tenim ja al nou nen amb Paràlisi Cerebral. Mala pinta té això, super hipotònic, super desconetat de l'entorn... Quan la guardi estigui en marxa, que aquest any crec que ens costarà menys, podré centrar-me més en ell i l'altra nena amb P.C. Estic dessitjant, clar.

I per fi vam fer les entrevistes per a la selecció de les dues noves cuidadores de bombons. Es van presentar 16. Mare meva, quina fartor! Edat, estudis, situació familiar, fills, experiència,

propostes de treball quant a activitats, actitud davant els nens amb VIH, acceptació de l'horari de treball, disponibilitat per fer el curs formatiu que els anem a ficar després de les classes, relació amb la família dels alumnes... Vam tenir en compte un munt de factors. Fins i tot les fèiem cantar o jugar en terra amb Carolina que feia de nen, per veure si s'asseien en terra, si sabien usar les joguines, si els utilitzaven amb intencionalitat educativa... L'any passat vam veure en les cuidadores molta labor assistencial (menjar, bolquers...) però poques ganes de cantar, jugar, ensenyar... Per això busquem gent amb aquestes capacitats. És difícil, perquè elles mateixes van tenir una infància sense joguines. Però trobem a aquestes dues noies que creiem que van a funcionar fenomenal. A més, vam estar els tres d'acord al 100%.

Això ens va portar el matí. A la tarda vam ser a la Sebeta, el centre de cecs que hi ha a una mitja hora o una mica més d'aquí. Les dues noies canàries (que van arribar anit), Virginia, nosaltres i Zeri, la menda (com sempre) fent contorsionisme. Què m'acordava jo de les borses aspirables que comprimeixen el contingut!

El de la Sebeta em va superar una mica, la veritat. L'entorn està bé, fins i tot millor que això. Però l'escola és un gueto horrorós per a molts nens cecs (alguns sense ulls) en un estat lamentable d'higiene. Les noies argentines han estat dos mesos muntant una ludoteca en una sala. Els va quedar bufona. Les noies canàries es van quedar allí i continuaran el treball. Els he suggerit que per favor prioritzin la higiene per davant del joc. Primer gibrell i bany i després a jugar. Si no, les infeccions van a fer històries (no imagineu com fan olor aquests nens!).

Volta a casa, berena-sopar ric, rica i a preparar l'informe de la selecció de candidates per a Mediterrània.

Ja en el llit (són dos quarts de sis de la nit, hora etíop).

De nou dia intens... tris, després de, demà més!