La importància dels apadrinaments

Per Stefanie.

Un dia, la meva amiga Lourdes em va dir que no volia apadrinar a un nen del programa de Mediterrània perquè li horroritzava pensar que, si algun dia no podia complir amb el seu compromís, se sentiria fatal a causa d'això. La veritat, al principi, em vaig mosquejar amb ella. Però...

Tenia raó. Perquè en el cas de Mediterrània, seria com ella diu. Si Lourdes hagués apadrinat i després no mantingués el seu suport sense una raó potent... Sí... Perquè ens hem d'enganyar, li faria una enorme, gran, gegantesca feina a una família desprotegida.

Per això, els padrins de Mediterrània són gent molt especial... perquè els apadrinaments són especials. Què els fa diferents?

Com alguna vegada hem comentat, en Mediterrània ens resistíem a... apadrinar?, a pesar que sempre hem estat conscients que té més estirada posar cara a un nen, i pensar que s'està ajudant a "aquest" nen en concret, que fer-se "soci", un concepte més abstracte i intangible. Però volíem ser clars: sent membre de Mediterrània, s'ajuda més que a un nen. Es recolza a tota una comunitat. Als nens, sí, però també als empleats de l'escola, als proveïdors locals, i, com no, als pares i germans d'aquests nens. Així que, encara a risc de captar menys socis, decidirem ser honests amb el que fèiem i mantenir el concepte "soci" enfront del de "padrí".

No obstant això, com no hi ha res com fer plans perquè la realitat te'ls tiri per terra, en els nostres viatges de treball a les escoles d'Akaki vam poder veure, en primera persona, com fins i tot dins la misèria hi ha graus.

Doncs encara que el criteri de selecció dels alumnes de les nostres escoles és la pobresa, fins i tot entre totes aquestes famílies, que viuen en situació molt precària, hi havia casos especialment dramàtics. Un pare malalt de VIH que no es deixa vèncer per la malaltia i treu endevant (exemplarment, per cert) als seus dos fills... L'àvia que treu endevant a la seva néta amb una pensió gairebé inexistent i es lleva l'escàs menjar de la boca per donar-la-hi a ella... Nois adolescents, encara unes criatures, que crían a les seves germanetes petites, deixant el col·legi per anar a treballar en el que sigui quan moren els seus pares... Vídues que perden al seu marit i es queden sense recursos per treure endavant als seus nens...

Com coneixem la història de cada nen, i, a través d'ella, de cada família (ho fem per assegurar-nos que realment són famílies necessitades del nostre suport) descobrirem que hi havia famílies que necessitaven una mica més per tirar endavant. En ocasions, hem pogut donar-los treball. De vegades, fins i tot ajudant-se entre ells. Però no bastava per arribar a tots aquests casos especialment dramàtics. I per això ens vam atrevir a iniciar el programa d'apadrinaments, possible gràcies a tots els padrins (i a Ana Calso, super eficaç i incansable coordinadora del programa, gràcies!).

Però, com ja hem esmentat, aquest és un programa molt especial. Perquè les històries d'aquests nens no són històries creades per commoure, ni per captar fons. Són les històries, gens fàcils, de persones reals. De nens. De les seves mares, pares, germans, dels seus avis. De nens que, gràcies a vosaltres, tenen aquesta petita ajuda que els separa de la misèria més absoluta. Amb la vostra ajuda no poden dedicar-se a viure d'uns diners que els arriba sense fer res, no! Però aquests diners els permet no haver de deixar la seva casa per dormir al carrer i per poder tirar endavant mentre els petits creixen. I en molts casos, l'apadrinament permet viure a mares i pares malalts que, gràcies a la vostra ajuda poden menjar, i això els permet viure i resistir bé a la malaltia.

No parlem per parlar. Ho diem per gent com a B. Una dona amb la qual compartirem dos dels pitjors dies de la seva vida: primer, aquell en què el seu marit li va confessar que tenia VIH. I, després, l'endemà, quan va venir, de nou plorant, per ensenyar-nos el resultat de l'anàlisi que li havíem instat, i convençut perquè es fes: com tots temíem, ella també estava infectada.

I ploràrem, ploràrem tots, perquè B. és mare, i dona, i víctima d'una malaltia cruel amb tots, però inmisericorde amb qui no té res.

Vam prometre ajudar a B., encara que gairebé no arribarem. Perquè quan ja per fi vam poder engegar el programa d'apadrinaments, el marit de B. havia mort, i ella, sense treball a causa de l'estigma de la malaltia, i sense menjar per la falta d'ingressos estava tan feble que no podia aixecar-se del llit. S'estava deixant morir. Però ara... B. està esplèndida.

Gràcies als apadrinaments, pot menjar. I això prou perquè pugui resistir perfectament la medicació (els anti-retrovirales són gratuïts per part del govern etíop) i fer una vida totalment normal.

Fa poc, dos anys després d'aquests dos horribles dies, vaig tornar a veure i a abraçar B. i a la seva filla. Quina diferència enfront de la dona derrotada del passat! Havia deixat el negre de costat, i vesteige amb colors vius. Està maca, molt maca, i somriu. Somriu molt! I està orgullosa que la seva filla li arribi per les espatlles, que sigui una alumna exemplar i que estigui estudiant cada dia. Mentre escric, estic mirant la seva foto, i la veig amb una camisa i una bossa que li va regalar la seva "padrina" i a la seva filla, amb una diadema de colors i una jaqueta rosa, nova i lluenta, que ha rebut des d'Espanya.

No li podem fallar a B. Ni als altres.

Perquè aquests no són nens triats a l'atzar: són famílies (perquè l'ajuda és per a tota la seva família, no només per a ells) que, gràcies a vosaltres, tenen una vida possible. I, per tant, necessiten que el vostre compromís sigui ferm amb ells. No són rostres triats ni a l'atzar ni per cobrir buits: coneixem els seus noms, les seves famílies, les seves cases... I necessitem que, si aposteu per ells, ho feu amb convicció. Perquè sense vosaltres, ho passarien malament. Necessiten que us quedeu al seu costat, i que si us comprometeu, ho feu de debò.

Si, per la raó que sigui, no podeu ajudar, no passa res: sigueu socis. Però per ser padrins, aposteu a llarg termini. Perquè, de debò, només vosaltres sou el que els separa de la desesperança.

Ens alegra moltíssim poder comptar amb padrins com vosaltres: sabem que comptem amb gent realment especial per a nens molt especials.

De tot cor, en el seu nom, i en el de Mediterrània, gràcies. Moltes gràcies.

P.D. Lourdes no es va fer padrina, però sí sòcia, i segueix sent-ho!