Mares com les altres...

... sols que mes pobres.


Aquest article de "El País" fa referència a la fam a El Sahel. Extreiem els següents paràgrafs:

"En Arr, el jefe médico local, Ba Saidou Amar, se dispone a realizar un "test de apetito" a Ibrahim Abdullay Sy, un pequeño de 16 meses afectado de malnutrición severa, para ver cuál es la mejor forma de darle el tratamiento. Su madre, Kadia Mamadou Sy, no parece muy preocupada pero el doctor sí está indignado: "Hay mujeres que quizá tienen 300 o 400 vacas y sus niños están malnutridos, ¿cómo es posible?", se pregunta mirando a la madre del bebé. Ella responde: "Es dios el que ha de mantener a los niños".
"Hay poblado que son millonarios en vacas y de todas formas encontramos niños malnutridos, ¿por qué? Es el comportamiento, hay que cambiarlo", insiste el doctor Amar.
 En Mauritania, la mayoría de las padres no ven la malnutrición de sus hijos como un mal a tratar sino como una fatalidad de la que no son responsables y que conviene ocultar a los ojos de los demás. Si acaso, piden ayuda al curandero del pueblo o a la abuela, quienes con suerte proponen remedios que no dañan más al niño pero que también pueden recomendar medidas perjudiciales, como el dejar de dar leche materna al bebé. 
De vuelta en Sélibaby, la capital de la región de Guidimakha, Djeinaba Diallo, la jefa de la base de ACH, lo describe gráficamente: "La mamá de una niña con malnutrición severa no quería llevar la niña al centro. Fuimos a su casa y le dijimos: 'Si no la traes, la niña morirá'. Y ella nos dijo: 'Bueno, mi padre ya no está (murió), mi madre ya no está, tengo siete hijos y estoy embarazada: si esta se muere, pues se muere'".


http://internacional.elpais.com/internacional/2012/04/09/actualidad/1333968979_264431.html 

Ni podem posar-nos en la pell d'una mare africana que veu morir a varis dels seus fills, ni en la ment de les mares de l'erticle de "El País". L'aparent  indiferència pot ser la màscara d'un dolor molt profund, com no acabar construint-se  una cuirassa enfront de la vida que han de suportar...

Però per desgràcia aquest tipus d'articles reforça  l'opinió de molts i moltes  sobre que les mares africanes "volen menys als seus fills" o "no els volen igual que nosaltres". Això per descomptat contribueix a  tranquil·litzar les nostres consciències occidentals, "elles no els volen  com nosaltres", "tenen molts nens", "Àfrica" està superpoblada, "el millor que els pot passar als nens africans és sortir en adopció amb una família occidental"...

Doncs des de la nostra experiència volem oferir l'altra cara de la moneda.
La d'aquelles mares, que malgrat circumstàncies de vida extremes i  horribles intenten amb totes les seves forces que els seus fills tinguin un present i un futur, són algunes de les mares que vam conèixer en el nostre procés de selecció per als nous bebès de la guarderia d'Abugida.

Històries tremendes de pobresa i adversitat però amb un denominador comú: l'amor als seus fills tot i tenint en compte (en ocasions) la  manera en què van ser concebuts (de cap manera pretenem entrar en un debat sobre si s'han de voler a no als fills concebuts per violació, solament pretenem mostrar exemples d'històries reals i  inusuals en els mitjans de comunicació).

H. és una mare cega amb dues filles, l'última com a resultat d'una violació. H bressola amorosament al seu bebè mentre li dóna de mamar. El pare de la nena és una "bona persona" que la va acollir a la seva casa quan H. es va quedar al carrer amb la seva altra filla en quedar-se vídua, i va aprofitar per violar-la. Quan va saber que H. estava embarassada, la va tirar al carrer.

A. treballava com a criada en una casa i el fill de la família la va violar i li va contagiar de VIH.

M. té la mateixa història que A. Violada i contagiada de VIH, va tenir bessons.

D. és la mare de A. de 14 mesos. També va ser violada. És sorda.

I la resta de mares són dones  amb històries  també tremendes de pobresa i solitud.

I totes són africanes, en aquest cas etíops. Ja està bé de presentar a les mares africanes com a mares que volen "menys" que nosaltres. Ja està bé de clixés que ens alleugin la consciència o ens facin sentir superiors. A veure si els mitjans  busquen també moltes altres històries i realitats que succeeixen cada dia.


El ser pobre no equival a  tenir menys sentiments, com de vegades sembla que es desprengui de certs articles i opinions.