J. és la mare d'un bebè de la guarderia d'Abugida.
J. té una història molt trista.
Viu en un raval d'Akaki amb la seva mare i els seus dos fills. Aquests dos fills són fruit de les violacions sistemàtiques que J. sofria cada vegada que sortia al carrer per part d'uns veïns, sempre els mateixos.
J. es va anant sumint en una forta depressió. I a Etiòpia, si estàs deprimit ja et cataloguen de malalt mental, boig o boja et criden. I ja no et lleves aquesta etiqueta de damunt. A més en aquest cas als violadors els convenia que J. tingués fama de boja.
Així, quan els acusava, ells podien dir: "És que està boja".
Fins i tot la mare deia que la seva filla estava boja.
Vam conèixer a J. quan vam fer la revisió mèdica als bebès que havien d'entrar en Abugida.
Ella ens va impressionar fortament, semblava que estava en estat catatònic, el cap baix, no parlava, no es movia. Ens deien: "Veus, és que està boja".
Indubtablement tenia tots els símptomes d'un xoc postraumàtic.
En un país on la violació és un acte freqüent i on les dones són gairebé res -i les dones pobres absolutament res- les víctimes són damunt catalogades de problemàtiques o boges, mentre els culpables campan la majoria de les vegades a plaer amb total impunitat.
Una professora d'Abugida que viu al mateix barri -casada amb un policia- s'encarregava de portar al nen de J. a la guarderia d'Abugida, perquè ella no hagués de sortir de casa.
Però la necessitat li va fer sortir, i va venir a Abugida a dir-nos que no tenia diners. Les seves possibilitats de treballar -amb la fama de boja que li havien posat- eren nul·les.
Així que l'emprem en Abugida de comodí. És a dir, ajuda on fa falta: neteja, bugaderia, etc.
I està feliç. I al seu barri saben que treballa en Abugida, la qual cosa li dóna un nou status. I de sobte també és valuosa per a la seva família.
Ara J. mira de front i parla. El seu horari acaba abans que el seu fill surti, però ella prefereix quedar-se fent coses a l'escola fins a l'hora en què recull al seu fill. I junts es van per a la seva casa.
I J. ja no és la boja, ara és la que treballa en Abugida.
Aquesta és una història amb final feliç, però cada dia acudeixen a Abugida a la recerca de treball i d'ajuda munts de mares perquè els seus fills entrin, per aconseguir un treball.
Tant de bo poguéssim fer més per més persones.
Tenim sempre una sensació agradolça, dolç pel que podem fer, i agra pel que no podem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada