Històries d'Addis. Història d'A.

A. és una dona d'Addis, nascuda a la mítica Gondar, la Camelot d'Àfrica, la ciutat dels increïbles castells i visita recomanada i fins imprescindible si aneu a Etiòpia.

Fa uns anys, A. vivia sola amb els seus 3 fills. Treballava de cuinera però va emmalaltir i la van despedir del seu treball. Es va quedar sense treball, sense casa i al carrer amb els seus 3 nens, el més petit un bebé.

Si viure al carrer en Addis és extremadament difícil per a un adult, per a un nen significa no solament estar privat de la més mínima necessitat, sinó estar exposat a la violència i al perill de les màfies que controlen la mendicitat i segresten nens per al seu negoci, moltes vegades mutilant-los perquè donin mes llàstima i així aconseguir més diners.

En aquest entorn tan hostil, A. va decidir renunciar a dos dels seus fills. Coneixent a A. va haver de ser la decisió més dolorosa i difícil de la seva vida. Personalment m'indignen els comentaris aquests de: "allà les mares no volen als seus fills com nosaltres volem als nostres", "estàn acostumades i tenen vàris"...

Doncs no, són mares com nosaltres i tenen els mateixos sentiments, exactament els mateixos. Ser pobre no et fa ser immune al dolor i al sofriment, no et fa menys mare.

Amb la seva renúncia A. va voler evitar una vida plena de perills i incertesa als seus fills. Però li va quedar aquest mateix dolor profund de la renúncia, i amb això sabia que tènia que viure tota la vida, a més sense saber on estaven, si estaven bé.

Casualitats de la destinació van fer que coneguéssim a A.

A. era una dona esquelètica, pegada sempre al seu nen petit que en l'època en la qual la vam conèixer tindria poc més d'1 any.

Contrastava enormement l'aspecte famèlic de A. amb el del seu fill. Ben cuidat, nodrit, podia dir-se que aquest nen tenia lluentor.

Era evident que tot el que aconseguia A. mendigant ho gastava en menjar per al seu fill.

A. havia estat durant un any sencer anant cada dia a demanar notícies sobre els seus fills, sense que ningú volgués donar-les-hi. Ella no era "ningú", solament una dona pobra més.

Finalment les tenia, i estava absolutament feliç en saber que estaven bé.

Quan A. rebia notícies i veia fotos dels seus fills majors li queien grans lagrimons per la cara. Això em despertava sentiments confusos, d'una banda m'encantava portar-li notícies dels seus fills, i d'altra banda veure-la plorar, així en silenci; em partia l'ànima.

.

A. rebia ajuda econòmica de la família adoptiva dels seus fills, que no volia que A. es veiés en la situació d'haver de renunciar al seu fill petit per pobresa.

Un dia ens va dir: "Jo no vull que em donin més diners, ja m'han ajudat bastant. Jo el que vull és treballar".

Per a aquesta època, A. ja estava recuperada de la seva malaltia.

I li prenerem la paraula, l'empreàrem a l'escola Abugida fa ara una mica mes d'un any. Volien agafar-la de marmitó però ens negàrem, vam dir que ella era cuinera.

I ho va demostrar, és una gran cuinera.

I la vida de A. va canviar. I també la del seu fill. Va passar de ser un nen molt espantadís (normal en viure al carrer) a ser un nen feliç i plenament integrat a l'escola.

Avui dia A. és cap de cuina en Abugida, i per mèrit propi ja que nosaltres no intervenim en aquestes qüestions. La seva vida ha donat un gir de 180º.

Tant de bo poguéssim canviar la vida de moltes A.