La revenja dels mafiossos etíps

Hola, gent de Mediterrània. Recentment arribades començaré a explicar el viatge pel final, per l'últim dia. No sé si sabeu que Etiòpia és el país amb més ONGs del món, internacionals i locals. Dins d'aquestes ONGs hi ha de tot: Les que fan un bon treball, les que són tapadores, les que deixen robar als seus empleats o responsables locals i fan els ulls grossos... D'aquestes últimes per desgràcia hi ha moltes. El robatori i l'engany són habituals. I quan no es consenteix i t'enfrontes a ells t'enfrontes també a la seva venjança, que com a característica particular pot durar anys. Mai obliden. Com sabeu acomiadàrem al nostre exrepresentant per lladre. També aconseguirem que acomiadessin a l'antic president de l'Edir de Yeka pel mateix. Això va ocórrer en els primers mesos de l'any. Van prometre venjança i sempre vaig pensar que la venjança vindria en forma d'esglai en qualsevol carreró. Ja se sap la dita: "A Etiòpia és molt fàcil tenir un accident..." Doncs no, ha estat més refinada: Adugna Tesfaye Woldekirkos i Tadesse Mengesha (exrepresentant i expresident de l'Edir) ens van denunciar davant el Ministeri de Justícia per ser una ong estrangera que usava com a tapadora a les escoles per fer TRÀFIC DE NENS. Si, així com sona. "Manda huevos", que diria aquell que confonia El Salvador amb Hondures. Perquè Mediterrània intenta amb totes les seves forces que els nens de les seves escoles no se separin de les seves famílies o es quedin sols, donant-los escolarització, menjar i ajudant a les famílies més vulnerables; i subvencionant a famílies substitutes quan els nens es queden sols. I perquè se sap que a Etiòpia el tràfic de nens dins i fora del país és alguna cosa habitual i hi ha molt per ser investigat en referència a aquest tema... Però d'alguna cosa havien d'acusar-nos per aconseguir la seva venjança... Objectiu: que em detinguessin i em portessin a la presó federal per ser sotmesa a un interrogatori per part de la policia de la seguretat nacional. Quan arribàrem al darrer dia a la Birhan school per reunir-nos amb els pares dels nens, hi havia dos policies secretes a la porta esperant-nos amb una ordre d'arrest on posava el meu nom i el motiu de l'acusació. Realment era tot tan surrealista que vaig pensar que era un programa d'aquests de càmera oculta des d'Espanya. Però no, no era broma. Quan em vaig adonar que anava de debò vaig intentar cridar a l'ambaixada (com en les pel·lícules) però em diu el secreta: penja el telèfon, prohibides les trucades. Ens dirigim a la comissaria mentre li passo el mòbil discretament a la meva filla major i el telèfon de l'ambaixada que per sort porto damunt. A l'arribada a la presó provincial em condueixen amb Zerihun (nostre actual representant) a la sala d'interrogatoris nº 72. Allí comença un llarg interrogatori per tres oficials. L'acusació, la citada anteriorment. Zerihun comença a parlar amb els policies encarregats de l'interrogatori. Li explica el que fem. Que mai hem actuat pel nostre compte. Que no estem registrats (no hem volgut fer-ho de moment però sempre ho han sabut) i que per això treballem amb els edires (la llei actual d'ongs permet treballar amb els edires sense estar registrat) Que donàvem de menjar a gairebé 400 nens 3 vegades al dia. Que empràvem a 44 persones actualment (i en creixement, perquè les escoles creixen) Que a les nostres escoles 130 adultes rebien classes d'alfabetització. Que ajudàvem a les famílies més necessitades perquè no haguessin de renunciar als seus fills per pobresa. Que posàvem a la seva disposició els telèfons dels presis d'ambdós edires perquè parlessin amb ells. Això va durar hores, el policia va ser tan amable que no va anar a dinar per poder seguir interrogant-me. Arriba el torn del meu interrogatori, en el qual vaig contestar que m'imaginava els denunciants, vaig donar els seus noms, i vaig explicar els motius. Com el poli no tènia ni màquina d'escriure tot es feia a mà amb paper carbó. Les hores passaven i la veritat, no sabia com anava a acabar allò. Em van preguntar dades com el nom del meu avi, de quina ètnia era, la meva religió, el meu lloc de naixement. En dir Barcelona, va somriure i va dir: "anem bé". Un ajudant agafa una foto de Fábregas que té en el seu escriptori com si fos la de la seva dona o els seus fills. Em pregunta qui és. Servidora, per qui el futbol manca de total interès, contesta que ni idea. Em diuen que no sóc una veritable espanyola i que no sóc de Barcelona si no sé qui és Fábregas, completament decebuts amb la meva persona. El poli segueix escrivint i escrivint. Mentrestant es van succeint les trucades i les presències: lligo Tamirat d'Abugida es presenta veloç des d'Akaki. El cap de tots els kebeles d'Akaki Kaliti crida a la poli. Criden els de la Birhan, crida el comptable, criden els treballadors, criden els de l'actual Edir, es presenta el comptable, crida el capellà. Més tard m'assabento que les famílies i els treballadors de l'escola de Yeka volien anar en massa a la presó. Encara sort que no els van deixar, per la distància, i perquè ells són més vulnerables que jo (que sóc una farenji) i haurien pogut acabar pitjor. Però s'agraeix la solidaritat. Al cap d'unes hores interminables, em fan signar no es quants papers en amariña. Li dic a Zerihun: "llexeig-t-ho tot, que jo no signo sense saber el que hi ha". Però li és impossible, el poli té gana (a tot això jo fingia marejos per veure si s'abreujava la cosa, però el poli deia que ell també estava sense menjar, així quea fer-se fotre). Zerihun em diu que el més important és el del final, on posa que se'm declara INNOCENT dels càrrecs. Zerihun pregunta al poli que qui m'ha denunciat, i el poli li contesta que jo ja ho sé. Tot encaixa. Ara els lladres de Yeka no estan solament pendents d'un judici per robatori, també seran acusats de denúncia falsa i això sembla ser que és greu. Mentre estàvem a la sala d'interrogatoris la meva filla va cridar a l'ambaixada. Els va dir: "la meva mare està detinguda". El cònsol no es trobava a l'embajada, així que van venir la canceller i una altra empleada. Però no els van deixar entrar, fins a fins i tot els van llevar els mòbils. Quan sortim de la presó federal em va dir Zerihun que havia tingut molta sort. Que els que entren aquí es passen almenys una nit en el calabós fins que investiguen. Suposo que això és el que pretenien els lladres. Sabien que l'acusació no se sostindria, però pretenien fer-m'ho passar malament en deixar-me almenys una nit a la presó. Ara els que la van a provar ssran ells. Aquest matí tènia un mail en el meu correu, era de Tadesse Mengesha, l'ex president de l'edir de Yeka. Posa literalment: "The wristle is blown and the game is started, many habiti goals to be scored yet!!!!! Hahahahahaha.........." O sigui:" el xiulet ha xiulat (referint-se a l'àrbitre) i el joc ha començat, queden molts gols per marcar encara!!!! jajajajajajaja...." Que mania amb el futbol...si al final m'agradarà i tot. Per descomptat una còpia d'aquest mail anirà a la policia. Des d'aquí el meu més profund agraïment a Zerihun, sense ell hagués estat sens dubte moltíssim mes difícil.