I per que les ulleres?

ESTEM REALITZANT UNA CAMPANYA DE RECOLLIDA D'ULLERES.

UNES ULLERES A CUBA

A propòsit de les ulleres i la seva tremenda importància, recordo un viatge a Cuba fa anys en el qual entre altres coses duiem uns 600 parells d'ulleres. Les duiem a una de les escoles on anavem i les vam posar damunt d'una taula , per a procedir al seu recompte. Els veïns es van assabentar que en l'escola hi habia ulleres i van començar a acudir. Mai m'oblidaré de la veïna de davant, una senyora major amb molt dolenta vissió; va ficar la mà ( amb permís de l'autoritat corresponent) en el munt i va treure unes bifocales que li anaven perfectes! la qual cosa vol dir que els miracles existeixen...la senyora era pura felicitat, i em va dir: !mija! ara per fi i després de 20 anys vaig a veure el que cuino". I amb aquest sentit de l'humor tan cubà i especial a continuacion va afeigir: " encara sort que fa 20 anys que cuino el mateix"...
I aquesta és la foto testimoni del record. V.

*******************

UNES ULLERES EN ETIÒPIA

Abraham el nostre taxista, traductor, guia i finalment amic, ens va estar esperant puntualment a les tres i mitja de la tarda davant del bungalow a l'hotel on ens allotjàvem en Addis Ababa. Feia una mica de calor i el cel estava ennuvolat prometent pluja que seria molt benvinguda pels agricultors de la zona. Carregàrem sis borses de medicines i dues grans d'ulleres que ens van ser donadas per la fundació Bona Llum de Mallorca. Quan Abraham ens va preguntar on volíem anar aquella tarda li vam explicar que volíem anar al centre de les germanes de la Caritat, l'ordre de la mare Teresa de Calcuta a Addis. Ho coneixia i en vint minuts de conduir hàbilment per carrers curulls d'activitat, color, pobresa, somriures, persones, malalts, i algun que altre ruquet, vam arribar a les portes blaves del centre.
Tots ens vam anar baixant del cotxe, els meus 4 fills, la meva esposa i jo, mentre que Abraham es va anar a tocar a la porta del centre. Un vell amb barba canosa que talvegada tenia quaranta-tres anys va obrir la porta i ens va deixar entrar. A la poca estona vam conèixer a la germana que duia el centre. Era una dona índia, petita, desconfiada, somrient i molt intel·ligent. Sembla ser que altres persones del primer món havien utilitzat la imatge de la mare Teresa per a engalipar i per tant estaven lògicament molt cauteloses amb els desconeguts. Finalment acabàrem visitant-les 3 vegades. La seva tasca, el seu esforç, la seva forma de solucionar els problemes i la seva dedicació ens va impressionar.
AL final de la primera visita vam tornar al cotxe i quan Abraham va veure tantes ulleres en les dues borses i que algunes eren per al sol, ens va demanar si es podia quedar un parell. Les hi vam donar i vam entrar en el centre de nou per a lliurar les ulleres i la medicació a les germanes. AL sortir per a tornar a l'hotel, Abraham s'acostà tímidament i em va dir: "Mr.Michael, espero que no s'empipi amb mi però les ulleres que m'ha donat eren graduades, i aquest home- va dir indicant un rodamón, tremendament prim amb parracs i amb un pal en les seves mans com la seva única possessió que estava assegut en terra-, no pot veure, i amb les ulleres pot veure de nou. No s'ofendrà si les hi dono?"
En aquest moment el viatge a Etiòpia havia valgut la pena.