Orfes per pobresa

La majoria dels nens que viu en orfenats són fills de pares que no tenen els mitjans per cuidar-los i brindar-los el que necessiten.

I no parlem dels "orfenats" creats única i exclusivament per a l'adopció internacional, on van a parar molts nens amb família, perquè això no són institucions, sinó mers llocs de trànsit.

Parlem d'institucions ben intencionades en general, però els nens de les quals acaben creixent dins quan tenen família fora. Parlem de pobresa com a causa d'institucionalització dels nens.

S'ha establert que almenys quatre de cada cinc "orfes" tenen un o tots dos pares que no poden cuidar d'ells. I si no tenen pares, tenen avis o família extensa.

L'organització de caritat Save the Children va publicar un informe en el qual demostra que les xifres en alguns llocs són del 90 per cent a Ghana, 95 per cent a Indonèsia i un increïble 98 per cent a Europa Central i de l'Est. La principal raó que està causant la "orfandat" de tants nens és la pobresa.

Desgraciadament, moltes famílies desesperades senten que no tenen una altra opció que portar al seu fill a un orfenat per assegurar-se que rebin aliments, roba i educació. En molts països, possiblement l'única forma d'educació gratuïta disponible per a la comunitat és l'orfenat. El tràgic és que, amb freqüència, els nens que arriben a l'orfenat són separats permanentment de les seves famílies.

Mentre alguns pares lliuren als seus fills en la confiança que és l'única forma de donar-los una vida millor, la veritat és una altra. Els nens en institucions són molt més vulnerables a l'abús, l'abandó, l'explotació i el dany psicològic. Save the Children informa que nens que van créixer en orfenats són més susceptibles a sofrir problemes en el seu desenvolupament, en el seu comportament i, a més, tenen un coeficient intel·lectual menor que aquells que van créixer a la seva casa o amb pares adoptius. Especialment els nens menors de tres anys sofreixen danys permanents, tant físics com a mentals.

Save the Children s'esforça per desmentir la convicció que l'orfenat és la resposta per a les famílies que lluiten per criar als seus fills. A aquest efecte, intenta persuadir als Governs i als donants perquè dediquin recursos en projectes que recolzin a les famílies.

"Sabem que el cost de manejar institucions és deu vegades major que el que significaria recolzar al nen en el si de la seva família, atorgant-li accés a la salut, l'educació, la cura infantil i l'ajuda a la supervivència".

En alguns països, els orfenats s'han convertit en un bon negoci, assenyala Louise Melville-Fulford, la qual cosa ha portat al fet que el seu nombre hagi augmentat dramàticament en els últims anys, especialment a Àfrica i Àsia.

"Freqüentment, els orfenats són vists com una molt fàcil solució i tendeixen a atreure molta ajuda econòmica, per la qual cosa molts individus inescrupulosos treuen profit d'això, quedant-se amb les donacions en lloc d'invertir-les en la cura dels nens. En el pitjor dels casos, els nens són segrestats en orfenats ja que moltes vegades les donacions estan condicionades al nombre de nens dins de la institució. És a dir, mentre més nens, més diners es rep. Després, en ocasions els nens són expulsats de la institució".

Com és l'ajuda adequada llavors ?

Save the Children sosté que, si se'ls proporciona l'ajuda adequada, fins i tot les famílies més pobres són perfectament capaces de cuidar dels seus fills. Però això és urgent fer un anomenat als Governs, donants i els qui treballen en orfenats al fet que dirigeixin els seus esforços al fet que s'atorgui aquesta ajuda.

És pervers que un nen amb família estigui institucionalitzat.

Per la nostra humil experiència pensem que la millor solució és una bona escola, on els nens siguin feliços en un entorn segur i estimulant. On puguin menjar 3 vegades al dia. On almenys es garanteixi la seva supervivència fins als 5 anys, ja que dels 0 als 5 anys és el període més vulnerable en la vida d'un nen/a.

Això que sembla tan senzill, és un model molt poc estès. No entenem per què. Ens atreviríem a dir que hi ha més orfenats que escoles d'aquest tipus.

Perquè res ni ningú pot substituir la calor, la intimitat i la relació continuada i sostenedora de la família.

La immensa part dels nens de l'escola Abugida (per posar un exemple) tendrian que estar en institucions per motiu pobresa. Però la seva vida en canvi és molt diferent: acudeixen a l'escola o guarderia on mengen, juguen i aprenen amb professors feliços, on no hi ha càstig físic i on a la tarda les seves famílies vénen a buscar-los per portar-los-hi a les seves llars... Tenir-los allí és també donar-los l'oportunitat que segueixin tenint als seus fills a tantes mares soles. I pares sols, que també n'hi ha.

Cap nen vol créixer institucionalitzat, apartat del món real.

I acabem amb el mite que un nen del Tercer Món és feliç amb poc, això és solament una bona excusa per donar-li poc.