Pressupost d'ampliació de lèscola d'Abugida

MENJADOR EXTERN I LES DUES NOVES AULES: birrs: 410.000 euros: 21.936 BUGADERIA, BANYS NOUS I GUARDERIA: Birrs: 226.000 Euros: 12.092 TORRE D'AIGUA I PILES PER RENTAR-SE LES MANS DEL MENJADOR EXTERN Birrs: 17.000 euros: 909 Reducció d'un metre quadrat de la guarderia per existència de gran roca birrs: 16.000 euros: 856 TOTAL birrs: 563.000 euros: 30.123 IMATGE: PLÀNOL GENERAL D'ABUGIDA UNA VEGADA FINALITZADA L'OBRA. ELS LLOCS AMB ELS NOMBRES MARCATS SÓN LES NOVES CONSTRUCCIONS.

El paradís d'Abugida

Abugida creix i millora. Després d'una reunió amb el cap de tots els kebeles d'Akaki, se'ns va donar permís per continuar la construcció pendent i construir el nostre últim somni: la guarderia de nens d'1 a 2 anys, on tindran preferència els nens VIH, els fills de mares soles, els nens a càrrec d'avis, etc. Això és una cosa nova, no existeix res semblat almenys que nosaltres sapiguem. L'ajuda de Barry va ser inestimable, va discutir i va discutir amb el constructor, va rebaixar el pressupost una quantitat considerable, ho va mirar i ho va revisar tot i finalment la construcció consistirà en: Menjador extern amb piles per rentar-se les mans Dues aules noves. A aquestes aules passaran part dels nens de 4 i 5 anys que són moltíssims, així els de 3 podran passar a la classe de 4 i els de 4 a la classe de 5, existint també una altra de 5 a 6. Els petitons de 2 anys disposaran de la classe de 3 anys per a ells sols. Torre d'aigua nova Banys entre les dues aules noves i la guarderia Bugaderia exterior per a la guarderia Guarderia amb pati exterior El termini de finalització de les obres serà de quatre mesos. En aquest viatge hem visitat les cases i conegut als familiars tant biològics com a adoptius dels 20 nens que van a entrar en principi al programa d'apadrinaments. Algunes d'elles ja les coneixíem. L'escola ha fet molt bon treball, no és fàcil seleccionar entre tantes vides difícils als més necessitats, però ho han fet amb molt bon criteri. Busquem padrins per a aquests nens, així no haurem de treure dels fons de l'escola, que creix i creix. Si algú es troba interessat, contactar per favor para major informació amb apadrinamediterranea@gmail.com. A cada família se li lliura 400 birrs mensuals (22 euros al canvi actual) per ajudar en l'alimentació, vestit i calçat del nen. El sistema de control és doble: l'escola controla el que compra la família i el nostre representant controla també. Tots els nens són d'Abugida o han estat en ella i han sortit aquest any per a l'escola estatal, així que l'escola coneix perfectament als nens i a les seves famílies. Aquests nens acudeixen a desdejunar i a menjar a Abugida. Part d'ells són VIH (+), per la qual cosa una bona alimentació els és encara més important, si cap. Si aconseguim cobrir aquests 20 nens podrem ampliar la llista de nens per apadrinar. També els hem pagat els uniformes i el material escolar de l'escola pública. Estem estudiant construir uns banys nous en aquesta escola, situada a la zona. Així mateix és molt possible que ampliem la cuina actual de l'escola que s'està quedant petita, això està en fase d'estudi actualment. Les classes d'alfabetització funcionen molt bé, aquest any no hi ha vailetes empollones però totes tenen moltes ganes d'aprendre. Per acabar, estem molt contents que a les nostres escoles: Hagin nens de totes les religions. Hagin nens de totes les ètnies. Hagin nens seropositius convivint amb absoluta normalitat amb els no seropositius (això que sembla obvi no ho és tant allà, ja que a Etiòpia la Sida representa un gran estigma social) I àdhuc més: hem aconseguit que acceptin tenir en la plantilla de treballadors i sense cap problema a una persona seropositiva. Petits avanços que són grans avanços. Fotos: nens de la classe de dos anys

La revenja dels mafiossos etíps

Hola, gent de Mediterrània. Recentment arribades començaré a explicar el viatge pel final, per l'últim dia. No sé si sabeu que Etiòpia és el país amb més ONGs del món, internacionals i locals. Dins d'aquestes ONGs hi ha de tot: Les que fan un bon treball, les que són tapadores, les que deixen robar als seus empleats o responsables locals i fan els ulls grossos... D'aquestes últimes per desgràcia hi ha moltes. El robatori i l'engany són habituals. I quan no es consenteix i t'enfrontes a ells t'enfrontes també a la seva venjança, que com a característica particular pot durar anys. Mai obliden. Com sabeu acomiadàrem al nostre exrepresentant per lladre. També aconseguirem que acomiadessin a l'antic president de l'Edir de Yeka pel mateix. Això va ocórrer en els primers mesos de l'any. Van prometre venjança i sempre vaig pensar que la venjança vindria en forma d'esglai en qualsevol carreró. Ja se sap la dita: "A Etiòpia és molt fàcil tenir un accident..." Doncs no, ha estat més refinada: Adugna Tesfaye Woldekirkos i Tadesse Mengesha (exrepresentant i expresident de l'Edir) ens van denunciar davant el Ministeri de Justícia per ser una ong estrangera que usava com a tapadora a les escoles per fer TRÀFIC DE NENS. Si, així com sona. "Manda huevos", que diria aquell que confonia El Salvador amb Hondures. Perquè Mediterrània intenta amb totes les seves forces que els nens de les seves escoles no se separin de les seves famílies o es quedin sols, donant-los escolarització, menjar i ajudant a les famílies més vulnerables; i subvencionant a famílies substitutes quan els nens es queden sols. I perquè se sap que a Etiòpia el tràfic de nens dins i fora del país és alguna cosa habitual i hi ha molt per ser investigat en referència a aquest tema... Però d'alguna cosa havien d'acusar-nos per aconseguir la seva venjança... Objectiu: que em detinguessin i em portessin a la presó federal per ser sotmesa a un interrogatori per part de la policia de la seguretat nacional. Quan arribàrem al darrer dia a la Birhan school per reunir-nos amb els pares dels nens, hi havia dos policies secretes a la porta esperant-nos amb una ordre d'arrest on posava el meu nom i el motiu de l'acusació. Realment era tot tan surrealista que vaig pensar que era un programa d'aquests de càmera oculta des d'Espanya. Però no, no era broma. Quan em vaig adonar que anava de debò vaig intentar cridar a l'ambaixada (com en les pel·lícules) però em diu el secreta: penja el telèfon, prohibides les trucades. Ens dirigim a la comissaria mentre li passo el mòbil discretament a la meva filla major i el telèfon de l'ambaixada que per sort porto damunt. A l'arribada a la presó provincial em condueixen amb Zerihun (nostre actual representant) a la sala d'interrogatoris nº 72. Allí comença un llarg interrogatori per tres oficials. L'acusació, la citada anteriorment. Zerihun comença a parlar amb els policies encarregats de l'interrogatori. Li explica el que fem. Que mai hem actuat pel nostre compte. Que no estem registrats (no hem volgut fer-ho de moment però sempre ho han sabut) i que per això treballem amb els edires (la llei actual d'ongs permet treballar amb els edires sense estar registrat) Que donàvem de menjar a gairebé 400 nens 3 vegades al dia. Que empràvem a 44 persones actualment (i en creixement, perquè les escoles creixen) Que a les nostres escoles 130 adultes rebien classes d'alfabetització. Que ajudàvem a les famílies més necessitades perquè no haguessin de renunciar als seus fills per pobresa. Que posàvem a la seva disposició els telèfons dels presis d'ambdós edires perquè parlessin amb ells. Això va durar hores, el policia va ser tan amable que no va anar a dinar per poder seguir interrogant-me. Arriba el torn del meu interrogatori, en el qual vaig contestar que m'imaginava els denunciants, vaig donar els seus noms, i vaig explicar els motius. Com el poli no tènia ni màquina d'escriure tot es feia a mà amb paper carbó. Les hores passaven i la veritat, no sabia com anava a acabar allò. Em van preguntar dades com el nom del meu avi, de quina ètnia era, la meva religió, el meu lloc de naixement. En dir Barcelona, va somriure i va dir: "anem bé". Un ajudant agafa una foto de Fábregas que té en el seu escriptori com si fos la de la seva dona o els seus fills. Em pregunta qui és. Servidora, per qui el futbol manca de total interès, contesta que ni idea. Em diuen que no sóc una veritable espanyola i que no sóc de Barcelona si no sé qui és Fábregas, completament decebuts amb la meva persona. El poli segueix escrivint i escrivint. Mentrestant es van succeint les trucades i les presències: lligo Tamirat d'Abugida es presenta veloç des d'Akaki. El cap de tots els kebeles d'Akaki Kaliti crida a la poli. Criden els de la Birhan, crida el comptable, criden els treballadors, criden els de l'actual Edir, es presenta el comptable, crida el capellà. Més tard m'assabento que les famílies i els treballadors de l'escola de Yeka volien anar en massa a la presó. Encara sort que no els van deixar, per la distància, i perquè ells són més vulnerables que jo (que sóc una farenji) i haurien pogut acabar pitjor. Però s'agraeix la solidaritat. Al cap d'unes hores interminables, em fan signar no es quants papers en amariña. Li dic a Zerihun: "llexeig-t-ho tot, que jo no signo sense saber el que hi ha". Però li és impossible, el poli té gana (a tot això jo fingia marejos per veure si s'abreujava la cosa, però el poli deia que ell també estava sense menjar, així quea fer-se fotre). Zerihun em diu que el més important és el del final, on posa que se'm declara INNOCENT dels càrrecs. Zerihun pregunta al poli que qui m'ha denunciat, i el poli li contesta que jo ja ho sé. Tot encaixa. Ara els lladres de Yeka no estan solament pendents d'un judici per robatori, també seran acusats de denúncia falsa i això sembla ser que és greu. Mentre estàvem a la sala d'interrogatoris la meva filla va cridar a l'ambaixada. Els va dir: "la meva mare està detinguda". El cònsol no es trobava a l'embajada, així que van venir la canceller i una altra empleada. Però no els van deixar entrar, fins a fins i tot els van llevar els mòbils. Quan sortim de la presó federal em va dir Zerihun que havia tingut molta sort. Que els que entren aquí es passen almenys una nit en el calabós fins que investiguen. Suposo que això és el que pretenien els lladres. Sabien que l'acusació no se sostindria, però pretenien fer-m'ho passar malament en deixar-me almenys una nit a la presó. Ara els que la van a provar ssran ells. Aquest matí tènia un mail en el meu correu, era de Tadesse Mengesha, l'ex president de l'edir de Yeka. Posa literalment: "The wristle is blown and the game is started, many habiti goals to be scored yet!!!!! Hahahahahaha.........." O sigui:" el xiulet ha xiulat (referint-se a l'àrbitre) i el joc ha començat, queden molts gols per marcar encara!!!! jajajajajajaja...." Que mania amb el futbol...si al final m'agradarà i tot. Per descomptat una còpia d'aquest mail anirà a la policia. Des d'aquí el meu més profund agraïment a Zerihun, sense ell hagués estat sens dubte moltíssim mes difícil.

Ja estem llestos per al gran dia

Ja estem tots llestos per al gran dia. El dia 14 de novembre és el dia triat per a la venda de roba de disseny a la Casa de Katmandu, Magaluf. L'organització d'aquest esdeveniment ha estat possible gràcies a un equip estupendo que ho ha passat molt bé. A la foto estan Pat, Linda i Zara donant els últims tocs. La roba ha estat acuradament triada i esta ara llesta per a la seva venda. Això és una venda de roba d'alta qualitat, d'alta costura, a molt bons preus. L'esdeveniment es realitzarà a la carpa de Katmandu , Magalluf. Entre les 11.00 - 12 hores cobrem una petita entrada de 5 uros per poder escollir les millors peces i despues de les 12 hores és entrada gratuïta. Sera efecte WOW..solament per nomenar marques com Valentino, Gucci, Carolina Herrera, Versace, Lacroix, Dior, Armani. Jaquetes, vestits, bruses vestits de seda, cashmere etc. La Senora que ha donat aquestes peces prefereix mantenir-se en l'anonimat. Solament volem manar-li una abraçada molt forta I MOLTES GRÀCIES ....que gràcies a la seva donació els diners seràn lliurats a MEDITERRANEA per ajudar a persones necessitades.

Marxem una altre vegada

Bé, doncs arriba el moment d'anar-se una altra vegada. Demà passat és la data . Volia explicar-vos una mica com són aquests viatges. Perquè igual hi ha algú que pensa que això és anar en pla Rania de Jordània, a rebre un ram, cerimònia del cafè i festa. Doncs no, el ram el rebem, el cafè ens el bevem i amb molt gust, i el ball ens ho marquem si ens estan esperant per a això sense problemes; però després comença la cosa. I la cosa consisteix en un munt de reunions i discussions. Reunions d'hores en les quals si hi ha sort s'avança una mica. Discussions d'hores en les quals si hi ha sort s'acaba una mica abans.

Abugida Tenim el problema de la construcció. El Kebele va donar permís per continuar l'obra del menjador però la va tornar a parar, sembla ser que cada vegada que discuteixen s'atura la construcció. També sembla ser que les relacions entre Edir i Kebele no són precisament idíl·liques. En aquest viatge toca també reunió amb el Kebele, per tractar aquests temes. Com ja comentem la nostra idea és fer una guarderia de nens d'1 a 2 anys, ja que és aquest un sector de la població infantil molt vulnerable, amb la teta no els basta i la ingesta sense pràcticament gens no és precisament una alimentació adequada. Però tenim el problema que a Abugida aquest any han admès més nens del compte. No solament els nous de dos anys (20) i els nous de 3 (30) sinó que han calculat que si sortien 60 de primària doncs ficaven 60 més. Així que pot ser que quan arribem ens trobem nens fins a penjant dels llums. Teníem el terreny de les dues aules de primària (el Kebele no deixa que hi hagi primària a l'escola a partir d'ara) per a la guarderia, però ara no sabem si hi haurà suficient espai per a tots, comptant amb la superpoblació dels nens de 4 anys, que arriben a 91 nens... La bona notícia: en aquest viatge ve el gran Barry a examinar el terreny i veure les possibilitats de construir el que sigui necessari perquè els nens comptin amb espais adequats. El també s'encarregarà de discutir amb el constructor, de veure cases de material, etc etc. Gustosisima li cedeixo aquesta part. Com sabeu hem engegat el programa d'apadrinament dels nens en risc per ser orfes, semiorfes o de pares malalts. Molt em temo que seran mes dels què en pensem. Anem a visitar a les seves cases a les famílies dels nens en risc. Particularment difícil serà anar a la casa d'una de les nenes. Quan vam fer la revisió mèdica al juny de l'any passat, la seva mamà ens va explicar que el pare tènia VIH i que a ella li feia por fer-se el test. Li expliquem els avantatges si es fes el test, si era negativa viuria tranquil·la, i si era positiva, podia optar a un tractament quan les seves defenses baixessin. Doncs resultà ser VIH positiva, el marit es va morir i ella està terminal sense poder moure's del llit, i amb un nen petit a part de la nena de 8 anys. En aquest cas la malaltia ha estat particularment cruel. Els altres nens en risc estan també en situacions dramàtiques. 30 nens de primària que estan a l'escola estatal van rebre ajuda per a l'uniforme i el material escolar. Els llibres es lliuren sota un sistema de préstec, així que no s'han de comprar. Aquests nens també mengen en Abugida. En fi, que Abugida creix com l'escuma. Una idea que tenim és obrir un menjador social per als nens de totes les edats més pobres de la zona, aprofitant el menjador exterior nou (si és que algun dia s'acaba de construir). Veurem com acull el Kebele aquesta idea, falta fa sense cap dubte, però de vegades la necessitat no ve acompanyada de la disposició dels qui manen.

Birhan school de Yeka Aquesta escola segueix amb problemes. L'Edir va deixar de pagar a uns treballadors, una altra vegada va retardar els pagaments de tots. No estem disposats a consentir això. Així que allà anem a posar les nostres condicions, no podem tolerar que els treballadors de l'escola, i entre ells els dels llocs més humils, no percebin el seu salari o part d'ell. També ens ha arribat que viuen amb por de ser acomiadats si parlen o es queixen d'alguna cosa, així que molt em temo que aquí les discussions seran discussions antològiques. Aquí també toca visita al Kebele, per veure si hi ha possibilitat de construir una escola nova, aquí entrarà també el gran Barry amb els seus dissenys i la seva saviesa. Portem equips esportius pels grandets de la Birhan donats per la Balears International School, i esportives i samarretes perquè puguin començar a fer esport . El més que ve li toca a Abugida. Fins a la tornada.

Reunió del diumenge

Ens hem reunit amb Mady i diverses mamàs amb nens, de Mali i de Gàmbia. Aquest grup de mamàs ens ha exposat la seva situació i s'ha decidit recolzar especialment a les famílies amb nens amb una aportació extra de llet i de carn. És trist escoltar com aquestes persones en l'època de bonança van comprar pisos amb hipoteques escombraries, que el seu banc sabia que no podien pagar, i han acabat desnonats i perdent-ho tot. Aquestes persones per descomptat i moltíssimes mes. Al pobre Mady l'han deixat sol per encarregar-se del tracte amb els destinataris de l'ajuda, i no ho està tenint fàcil. Tots es volen apuntar i l'ha de triar als més necessitats, la qual cosa li crea enemistats entre el seus. Esperem que tingui més suport dels qui manen en l'associació i que tot no recaigui sobre ell, per ell i perquè tot marxi bé. Per cert, avui hem sentit com el mantell del racisme queia sobre nosaltres. Quan hem entrat en el bar del parc on teníem la reunió amb les dones africanes (i després han arribat els marits) era un poema veure com ens miraven, i fins i tot malgrat haver demanat que baixessin la tele per poder parlar, l'han posat encara mes alta. I no han deixat de mirar-nos amb cara de menyspreu durant tot el temps.

Les olles solidàries ja funcionen

Aquest divendres a les 14.30 ha tingut lloc el primer lliurament d'aliments als immigrants malienses sense recursos. D'aquest repartiment es beneficiaran mes de 50 persones.S'han repartit 340 quilos de menjar. Els malienses són molt generosos amb el que tenen, així que estem segurs que encara mes persones es beneficiaran de les seves olles solidàries. Tot això està sent possible gràcies a la col·laboració de Mady, el secretari de l'associació maliense, que coneix molt bé a la seva gent i sap de la situació de cadascun i així mateix el moment en què aquesta canvia perquè uns troben treball o uns altres es queden en l'atur sense subsidi, amb l'objectiu que el menjar arribi a les persones que realment ho necessiten. El diumenge ens reunirem amb quatre famílies amb nens que també han quedat en una situació molt precària.

Programa d'apadrinaments a Abugida

Com ja sabeu, tenim en marxa un nou programa de suport als nens i nenes que es troben en situació de risc i que acudeixen o han acudit a les nostres escoles. Hem començat amb l'escola d'Abugida. Aquests apadrinaments s'estan traient actualment del fons de les escoles, però hem pensat que potser alguns de vosaltres/as vulgueu fer un apadrinament individual. Això ens permetria destinar els fons de les escoles per a les escoles. Per a això hem iniciat un programa d'apadrinaments que pretén trobar una família compromesa aquí a Espanya que s'encarregui de la seva manutenció (22 euros al mes) i el seu benestar, que repercutirà directament en la resta de la família i d'altres germans que puguin haver-hi. Per als nens pot ser molt important saber que algú aquí, a Espanya, es preocupa per ells. La família o persona que apadrini rebrà fotos i informació del nen/a despres de cada viatge que fem, i podrà visitar-li si ho desitja. L'escola Abugida sera l'encarregada de fer arribar els diners dels apadrinaments a les famílies afectades, amb el degut control per la nostra banda. Els nens i les seves famílies són seleccionades entre les més necessitades per motius de malaltia, orfandat o extrema pobresa. Si t'interessa apadrinar pots escriure al correu apadrinamediterranea@gmail.com i rebràs el formulari d'apadrinamiento i tota la informació que necessitis. Gràcies.

Les nostres estudiants seniors

Les classes d'alfabetització per a adultes (i alguns adults) marxen molt bé a les dues escoles. I fa uns dies reberem notícies sobre les dones que van assistir al primer curs d'alfabetització a Abugida: La primera de la classe, la vaileta que ho sabia tot va superar el curs amb molt bones notes (com no podia ser d'una altra manera) i es va tornar a la seva casa feliç i contenta. Ara gaudeix llegint tot el que cau a les seves mans. Hi ha un percentatge de dones de les quals van superar el curs que han seguit estudiant en altres escoles, això ens omple d'una gran alegria. I hi ha unes altres que han hagut de repetir, però que segueixen.

L'olla es converteix en compra solidaria

A la foto: moment de la reunió d'aquest matí.

Hem estat durant aquesta setmana avaluant la situació conjuntament amb Mady, el secretari de l'organització de malienses a Palma de Mallorca.
Com els vam dir que prioritzessin els casos més urgents això van fer, i en aquests moments tenim una llista de 34 persones.
Aquest matí ens hem reunit amb ells (amb Mady i amb Mousa) per perfilar els propers passos, que són els següents:
Substitució de l'olla solidària per la compra solidària.
La majoria de les persones anteriorment citades viuen en un mateix bloc. El nombre de persones que viuen en cada pis varia. La solidaritat entre ells és tal que normalment hi ha un solament treballant i amb això paga el lloguer del pis, però ja no arriba per al menjar posat que en estar els altres sense treball no poden contribuir amb cap despesa.
Tenen localitzats a dos que viuen al carrer, però un pot anar a menjar a un pis, encara que no es vol quedar a dormir allí.
L'altre té problemes mentals i apareix i desapareix.
Hem quedat amb Mady i amb Mousa (avui ha vingut el vicepresident, ja que Oumar està fos treballant) que anem a començar a realitzar els lliuraments setmanals de menjar en una associació de veïns que ens presta el lloc i així tot serà mes discret. Lliurarem
Arròs (el seu menjar fort del dia és sempre amb arròs)
Macarrones, espaguetis
Carn que no sigui porc
Patates
Cebes
Pebre
Tomàquet
All
Pescat
Ous
llet
Pa
Oliï de girasol

Amb aquests ingredients cadascun dels pisos cuinarà la seva pròpia olla solidària (amb un responsable de grup que rep la compra).
Això té l'immens avantatge que no hem d'estar depenents de cuiners que si aquest dia fallen no es menja,
i que així es guisaran al seu gust.
Hi ha tres dones amb beus i nens petits -i els marits dels quals no tenen ingressos -sobre els quals cal indagar una mica més en les seves circumstàncies, perquè en tenir nens petits les seves necessitats poden variar.
Així que si tot surt segons el previst, començarem en els proximos dies.
Dóna gust col·laborar i treballar amb gent tan solidària, capaç de compartir el poc que tenen.
I gràcies, Mady, a Oumar i a Mousa pel seu temps, la seva dedicació i el seu bon fer.

I seguim buscant col·lectius vulnerables.

Captaires a Addis Ababa

http://www.imdb.com/video/wab/vi2827813401
The beggars in Addis Ababa

Un documental sobre l'extrema pobresa a Etiòpia i dues dones de Kajima (Nord d'Etiòpia) Belay i Zemu que van a Addis a mendigar.
Subtitulos en engonals, val la pena veure-ho.

Seguim amb l'olla solidària

La crisi a Espanya i la caiguda del maó estan portant a moltíssimes persones a la pobresa més absoluta.

La crisi ha copejat fortament el sector de la construcció, i amb això molts immigrants s'han quedat sense treball. Sobreviuen apinyats en pisos esperant l'arribada de l'hivern, compartint el poc que tenen entre ells.

En Calviá (Mallorca) que fa uns anys ostentava el títol de "municipi més ric d'Europa" grups de persones esperen al fet que tanquin els supermercats per poder treure dels contenidors el que es tira al final del dia.

En aquests moments, i parlem solament d'un col·lectiu d'un país determinat, tenim 89 malienses en situació molt molt precària vivint a Palma de Mallorca. Tan precària que no tenen per menjar.

És aquest el nombre de persones al que hauria d'atendre la "olla solidària".
Aquest nombre ens ha desbordat i ens ha fet difícil el poder comptar amb voluntaris particulars o amb escoles.

Estem intentant per altres vies (restaurants solidaris que ens cobrin a preu de cost).

El menjar és un dret bàsic de la persona, i tots estem i vivim a Mallorca, aquest paradís per a alguns afortunats; on conviu el luxe més extravagant i ostentosos amb la misèria en la seva més ampli sentit .

Premi des de "Corazones Africanos"

Fátima, de "Cors Africans" ens ha concedit el premi "SOM MAMES".

I encara que som moltes les mamàs en Mediterrània, ens agradaria aprofitar l'ocasió que ens brinda aquest premi per cedir-li-ho virtualment a les mamàs del Tercer Món, aquestes mares coratge amb vides tremendament difícils.

Que són mares abans de ser mares, ja que amb 5 o 6 anys tenen una joguina que en realitat és una responsabilitat enorme, cuidar d'un germanet/eta, que en ocasions és un bebè de molt pocs mesos d'edat. això no els deixa desenvolupar la seva infància, la seva educació, aquests aspectes tan necessaris en el seu desenvolupament

Que són mares quan encara són nenes, a causa de l'existència del matrimoni precoç que és una pràctica habitual en l'Àfrica subsahariana, Àsia i Orienti mitjà.
Solament l'educació pot canviar alguna cosa en aquest panorama, gràcies a ella el percentatge de nenes mare podria baixar, ja que en rebre educació aquesta nena es casarà més tard i coneixerà què és l'atenció mèdica o com pot atendre de millor forma als fills que tingui en el futur.
Són moltes les nenes que moren per ser mares prematures, les complicacions durant l'embaràs o durant el part se succeeixen de forma contínua ja que el seu organisme no està adequadament format per donar a llum (ex. fistula obstétrica, d'aquí el gran treball que es fa en el Fistula's hospital d'Addis, amb la premi Nobel alternatiu al capdavant des de fa 50 anys, la Dra. Hamlin).

Mediterrània intenta posar el seu granet de sorra ajudant a les mares dels països on estem.
Intentem ajudar a Ghana col·laborant amb l'hospital Dangme East, on hem construït una residència perquè les mares amb fills ingressats i que acudeixen a l'hospital amb diversos fills més puguin dormir en un llit i a resguard dels cocodrils que voregen l'hospital i els violadors de torn, ja que abans de poder dormir en la residència dormien als voltants de l'hospital, que està al costat d'un riu.
A Etiòpia tenim gairebé 400 nens entre les nostres dues escoles. Un gran percentatge d'ells són fills de mares soles.
A l'escola Birhan, un important nombre de nens/as són fills de recollidores de llenya, una de les ocupacions més humils i dures que hi ha. No solament per les tremendes càrregues de llenya que suporten en les seves esquenes, sinó perquè quan van a buscar la llenya els esperen en moltes ocasionis homes que les violen. D'aquestes violacions neixen els seus fills, molts dels nens de les nostres escoles.
Volem evitar l'abandó o la renúncia de nens pel motiu de la pobresa, i per a això lluitem àrduament.
També fem a les nostres dues escoles classes d'alfabetització per a adultes, i hem fet tallers professionals per a dones víctimes de la violència domèstica.
Sabem que realment som un granet de sorra enfront de les tremendes necessitats existents, però és un granet de sorra menys en l'immens desert de les necessitats del tercer món .

El que mai postegariem en Mediterrània? Alguna cosa que ens semblés poc ètica i que trenqués l'esperit del que ha de ser una ONG.
Del que sempre parlem? de la marxa dels nostres projectes principalment , perquè es puguin conèixer i així veure que són projectes vius i cures.


Van els nostres premis als següents blogs:

El blog d'Anna-Creixent amb un sindrome de Down i una cardiopatia congènita

Supermamy. Blog d'Ana, mamà d'Ander

Perquè ens agrada molt com exposen les seves vivències en els seus blogs.

Dos argentins a Espanya
Per ser una família nombrosa especial: es va formar de cop. A més Silvana és una dona amb una sensibilitat especial que transmet molt bé els seus sentiments.

Camí a Etiòpia: perquè Alicia també és mare i vaig començar a aprendre amháric amb la seva pàgina tan currada (haig de reconèixer que he avançat poc, però m'atribueixo tota la responsabilitat, la seva exposició de l'alfabet amariña és boníssima)

Associació Abay: perquè està formada per mares (i pares també, però avui no parlem de pares) que intenten fer alguna cosa constructiva pel país on han nascut els seus fills.

I moltes gràcies a tots/as els que ens llegiu. Portem 13219 visites en el moment que escrivim això, i per tractar-se solament un blog oeneger i per tant de temàtica limitada i no se si algunes vegades avorrida, estem molt contents i contentes de rebre tantes visites.

No puc evitar-ho

M'agradaria seguir parlant una mica més de la Dra. Hamlin, i aquesta vegada de la seva gran talla humana , de la seva amabilitat i del seu sentit de l'humor.
En uns dels viatges a Etiòpia vam ser a visitar al Fistula' s Hospital en Addis Ababa (amb la intenció de col·laborar) aquest fantàstic hospital dedicat en exclusiva a les dones amb fístula obstétrica, palabreja que pot sonar a alguna cosa estranya però que significa un terrible problema al que s'enfronten cada dia moltes dones a Àfrica. Dones, moltes gairebé nenes, que amb cossos desnutridos donen a llum a nens massa grans per als seus febles cossos i després de dies de treball de part (agreujat en moltes ocasions per la mutilació genital femenina) acaben donant a llum a un nen mort. I no solament això, sinó que després del part es produeix un esquinçament en la seva vagina que ocasiona que s'obri una comunicació entre aquesta i la bufeta, o també amb l'anus.
Això els produeix incontinència fecal i moltes vegades anal, per la qual cosa són repudiades pels seus marits i pels seus veïns, vivint a part de la seva comunitat com empestades.
Para mes informació:
http://www.prb.org/spanishcontent/articles/2004/casadasdeninaslasmujeresconfistulasobstetricasnotienenfuturo.aspx

http://www.fluvium.org/textos/mujer/muj80.htm: les parias d'Africa


Doncs bé, quan arribem (sense cita prèvia, solament anàvem a informar-nos en la recepció com tenir una) ens va sortir un vigilant i quan li vam dir que volíem informar-nos ens va dir: "vengen, vengen".
I ens va ficar per un dels camins del jardí tan bonic que té l'hospital.
Nosaltres pensàvem a on aniríem, doncs ens va portar a una casita enmig del jardí . Va cridar a la porta i ens va sortir la mateixa Dra Hamlin.
Nosaltres alucinamos però ella ens va dir: "passin, passin, benvingudes".
Entrem en el saló d'aquella casa i ens va convidar a asseure'ns en el sofà.
Als nostres peus estaven els seus fidels companys, els seus gossos.
Ens va dir que sentia molt no tenir gens que oferir-nos perquè venia d'un llarg viatge, però que estava encantada de xerrar amb nosaltres.
Per a nosaltres estar aquí assegudes, i en concret per a mi que sóc la que escric era com estar surant en un núvol.
Allí estava aquesta dona, que ha sobreviscut a tres règims polítics a Etiòpia, que ha cuidat de milers i milers de dones pobres, repudiades, que ha fet possible un hospital modelo, una forma de vida per a les dones que no poden tornar a les seves llars...
La Dra. Hamlin és una dona tremendament propera. Ens va preguntar on estàvem allotjades i en dir-li on (preu, ruídos a la nit) ens va dir : volgudes, estan vostès allotjades en un bordell (ja ho havíem comprovat la nit abans).
La conversió va seguir i va seguir amb nosaltres completament ximples escoltant-la.
Li demanem una foto (horteras que som) i ella ens va dir que naturalment. I quan estàvem en el moment foto, es va obrir la porta de sobte i va entrar un tsunami en forma de dona australiana. Era la seva secretària, Ruth.
Ruth va començar a cridar com una posseïda dient "Fora, fora!!
La càmera va caure de l'esglai que ens dió.
Primer pensàvem que els cridava als gossos, però no, ens cridava a nosaltres. Ens va tirar d'allí a caixes destempladas.
La Dra. Hamlin solament va poder mussitar un "el sento".
Ruth ens va dir que ella era la gallina protectora de la Dra. Hamlin (jo li vaig dir que més aviat era la seva rottwailer), i com em vaig enfadar amb ella per les seves formes i perquè al cap i a la fi ens havien dirigit directament a la casa de la Dra Hamlin i aquesta ens havia rebut de bon grat, ella va rebaixar el to.
Ens va convidar l'endemà a la xerrada informativa i a la visita per l'hospital.
Entrant en una sala (tot netíssim, sense rastre de cap olor malgrat la patologia que allí es tracta) vam veure la Dra Hamlin al lluny, com sempre al peu del canó, despues de gairebé 50 anys allí treballant.
Quan ens vió es va apropar a saludar, i el primer que ens va dir és : "com estan avui?" això ho deia tot.
Tant de bo que el Fistula's Hospital continuï per sempre. Rep moltes ajudes d'Austràlia i d'EUA (una important ajuda prové d'Ophra Winfrey, la famosa presentadora) i d'altres llocs del món.
Fa poc vaig llegir un llibre autobiogràfic sobre la Dra Hamlin. En ella narra la seva vida: de nena, d'estudiant, quan va conèixer al seu marit, com arribo a Etiòpia amb el seu fill petit, la seva vida a l'hospital, etc.
És el primer llibre en anglès que he llegit sense que em donés mandra, i em va confirmar el que pensava: la humilitat d'aquest personatge tan gran.

Els benjamins d'Abugida

Hola, gent de Mediterrània
Com ja sabeu est és el primer curs que tenim nens de 2 anys en Abugida.
Amb ells estrenem una novetat que a priori pot semblar una frivolitat, però que els farà sentir molt mes còmodes i gaudir d'una millor psicomotricitat: els chandals.
Anaven a fer-lis uns uniformes com els altres, i pensar en aquestes ninetes de dos anys amb aquestes faldilles tan llargues i poc apropiades per estimular el moviment ens preocupava.
Així que els consultàrem com veurien que els nens i nenes d'aquesta edat portessin chandals (pot semblar una chorrada, però a Etiòpia això és nou i sobretot per a les nenes, ja que és un país molt tradicional) i els va semblar bé, així que aquí estan els chandals, gràcies també a la col·laboració d'Uxia i la seva empresa solidària Artemar Laboral de la Corunya.
Cada nen i cada nena tindran dos chandals, peces molt fàcils de rentar, perquè aquest és un altre problema que tenen els uniformes clàssics, la seva neteja i el seu manteniment. I com alguns dels nostres nens no els hi lleven ni per dormir, sempre hi ha alguns que apareixen amb els uniformes fets esquinçalls...
Els chandals viatjaran amb nosaltres el proper 11 de novembre. És la nostra intenció que tots els nens de les nostres escoles tinguin chandals per poder fer esport dos dies per setmana, ja que amb els uniformes tradicionals no poden.

Això sí és un Nòbel merescut

La Dra. Hamlin és una obstetra/ginecologa cofundadora juntament amb el seu marit del Fistula´s hospital en Addis, l'únic al món dedicat exclusivament al tractament de la fístula obstétrica, problema en el part que afecta a mucíisimas dones a Etiòpia i en la resta d'Africa .
Vaig tenir l'honor de conèixer i compartir amb la Dra Hamlin, persona d'una talla humana i professional digna de la més gran admiració.
!!Felicitats Dra. Hamlin!!


Concedeixen a la Dra. Catherine Hamlin el PREMI NOBEL ALTERNATIU.

Dr. Catherine Hamlin of Ethiopia is awarded the "Alternative Nobel" Prize

"...for her fifty years dedicated to treating obstetric fistula patients, thereby restoring the health, hope and dignity of thousands of Africa's poorest women."

Source: rightlivelihood.org

Catherine Hamlin came to Ethiopia from Australia in 1959 to work as an obstetrician and gynaecologist at a hospital in Addis Ababa. With her husband Reginald she pioneered the surgical treatment of obstetric fistula. The Hamlins built their own hospital in Addis, where women are treated free of charge. The facilities include reception hostels for the women, who come from all over the country, and a rehabilitation centre for the badly injured. They have also established regional centres to make the treatment more widely accessible and a midwifery school to help prevent obstetric fistula occurring in the first place.

Catherine Hamlin was born in Sydney in January 1924. In 1959, she left Australia together with her husband Reginald in response to an advertisement to work as obstetrician/gynaecologist at a hospital in Addis Ababa, Ethiopia. The couple was horrified by the prevalence of obstetric fistula, a condition arising from prolonged obstructed labour that leaves the affected woman incontinent of urine, with 20% suffering bowel incontinence as well. Permanently leaking bodily fluids, they often become social outcasts, without hope, and live in the most miserable conditions. Obstetric fistula, formerly common throughout the world, is now almost non-existent in industrialized countries, thanks to better obstetric care, but is still prevalent in developing countries.

Pioneering fistula treatment

At the time the Hamlins started their work, there was little treatment available for the condition anywhere in the world, but the Hamlins developed surgical techniques, began to operate on their patients and eventually achieved a 93% success rate. Soon, women started arriving at the hospital from all over the country hoping for the operation. Small hostels were built on the hospital's grounds to accommodate them as they awaited their turn. All treatment was - and still is - free of charge.

Addis Ababa Fistula Hospital

Recognising that they needed their own hospital, the Hamlins went fundraising abroad. Eventually, in 1974, Addis Ababa Fistula Hospital was opened. Since then, it has become a global centre of expertise in fistula repair and also trains surgeons. In addition to the main hospital in the capital, there are now, in 2009, five regional hospital centres in other Ethiopian cities to make the treatment more widely accessible. Their doctors treat 2,750 women per year - about 29 % of new fistulas in Ethiopia - and have treated over 32,000 women in total. They have also built Desta Mender - 'Village of Joy' - a rehabilitation centre for women so badly injured that they need long-term care.

Hamlin also focuses on the important area of fistula prevention with the establishment of the Hamlin Midwifery College in Addis Ababa. The midwives will be placed in rural health clinics around the country in order to prevent obstetric fistula in the first place, to raise the quality of care in childbirth generally and to lower the high maternal death rate.

The hospital and associated activities have about 400 staff and cost more than EUR 1 million per year to run. Catherine Hamlin, while still also operating on patients, spends a lot of time travelling the world to raise awareness about the condition and its disastrous effects on the lives of its victims, and to fundraise for her clinics and midwifery school. Funds come from eight international partner organisations (that in Sweden has 70,000 members) and major charities. The Australian Government is also a key supporter.

Honours and books

Hamlin has been awarded many medical honorary fellowships, and a number of civil honours, including Companion of the Order of Australia (1995) and the Rotary Award for Understanding and Peace (1998). In Australia, her book The Hospital by the River became a bestseller.

Quotation

"Nothing can equal the gratitude of the woman, who wearied by constant pain and desperate with the realization that her very presence is an offence to others, finds suddenly that life has been given anew and that she has once again become a citizen of the world."

I ara aprop nostre

En la nostra recerca de col·lectius vulnerables ara ens hem centrat en el nostre municipi, Calviá, el "paradís del benestar" per a part de la població.
No obstant això una altra part, la part "invisible" - invisible perquè ningú la vol veure - sobreviu en petits pisos amuntegats, sense possibilitat de generar ingressos una vegada enfonsada la construcció i amb l'hostaleria en crisi, i sense possibilitat de tornada. Perquè està molt bé alló de la "tornada voluntària" en aquells casos en els quals la vida en el seu lloc d'origen pugui ser millor que la que han arribat a tenir aquí.
Però i aquells casos que no poden tornar, perquè la seva família o fins i tot el seu poble s'han endeutat perquè vinguin? O aquells altres amenaçats per les màfies que els porten?
Aquestes persones no compten amb l'ajuda de serveis socials, solament entitats molt determinades els presten recolzament en la mesura que poden.
I ara damunt solament els atenen en les urgències dels hospitals, ni tan sols tenen accés a l'atenció primària.
Estem identificant aquests grups per començar a ajudar-los en la mesura del possible on mai pensem que anés tan necessari, on el luxe i la misèria van de la mà
Ahir ens reunirem amb el pare Eugenio, un sacerdot molt compromès socialment, intel·ligent i amb sentit de l'humor, amb el qual anem a engegar la "farmàcia solidària", que consistiria en un dipòsit de material sanitari per a l'ús d'emigrants sense cobertura per l'Ibsalud i per als projectes de la seva església a Perú i per als nostres.
Així mateix un restaurant solidari se'ns ha ofert per fer arribar a les persones que ho necessitin de la zona el menjar convenientment empaquetat que els sobra cada dia.
També és la nostra intenció col·laborar al banc d'aliments del pare Eugenio.

Enviament de suministres a lHx de Ghana

Per fi s'ha reprès l'enviament de material amb destinació a l'el Hospital Dangme East a Ghana. Hem passat gairebé 3 mesos sense tenir notícies dels subministraments enviats des de Palma que es van a unir als quals hi ha en Cardiff (equip complet per muntar un departament de fisioteràpia hospitalària) i que seran enviats a Ghana a l'hospitalito amb el qual col·laborem. Des de Mallorca manem 4070 parells d'ulleres (graduades i de sol. Les de sol per als miners de la sal que queden cecs molt joves en la vida, i les ulleres graduades per qui les necessitin. Moltes d'aquestes ulleres van ser enviades des de diferents llocs en la península--esment especial per a General Òptica que ens va manar uns 2000 parells), així mateix manem 8 ordinadors amb pantalles planes (tots amb Linux, faltaria més), un electrocardiograma, 2 nebulitzadors, equip per al departament de fisioteràpia, gairebé cién uniformes per a joves esportistes, etc, etc. Una vegada carregat el contenidor pot trigar un més a arribar a Tema (port de Ghana). L'hospital s'encarregarà de transportar el contenidor des de Tema fins a Ada. Si tot va bé Barry, perdó, El Gran Barry, vindrà a Ghana per organitzar la construcció d'una residència per a infermeres i una escola per als nens d'aquestes i els nens pobres de la zona més propera a l'hospital. Si es construeix un lloc agradable per a les infermeres aquestes seran atretes a la zona rural que a poc a poc s'està quedant buida de joves que es van a la capital per buscar fortuna i una vida més còmoda. Aquesta migració deixa la zones rurals en mans d'ancians, malalts i nens i sense l'ajuda dels professionals.

Mediterrània i els invisibles de la nostra societat

Hola, gent de Mediterrània: Com a molts/as de vosaltres/as sabeis, Mediterrània ha estat sempre implicada en l'ajuda al quart món: El quart món es refereix a la població que viu en condicions de desprotecció o risc social en àrees pertanyents al primer món, o sigui al costat de la nostra casa: Marginats socials que van des de toxicòmans, alcohòlics, persones sense llar, captaires, immigrants il·legals, persones sense recursos... La crisi en el sector de la construccion -que aquí a Mallorca donava molts llocs de treball- i la propera arribada de l'hivern han empitjorat i empitjoraran moltíssim la situació del quart món. Els serveis socials i les organitzacions com Càrites es troben desbordats. Mediterrània col·labora des de fa anys amb Ca Gaza, que és una finca als afores de Palma de Mallorca que s'ha convertit en un refugi per a molts homes que durant anys han viscut immersos al món de les drogues, l'alcohol, el carrer i la marginació. La majoria té més de 50 anys i es troben malalts, alguns en estat terminal. Mediterrània també col·labora amb el col·lectiu Zaqueo, que cada dia dóna de menjar a mes de 200 persones sense recursos, espanyols en la seva majoria, llatinoamericans i magrebies. I qui ajuda al col·lectiu subsaharià, tremendament castigat per la caiguda de la construcció? Aquesta és la pregunta que ens vam fer. Perquè segueixen aquí, compartint un espai físic en aquesta nostra societat, societat que moltíssimes vegades torna la cara quan els veu, o els fa invisibles els seus ulls. Homes que van arribar en condicions duríssimes buscant un futur millor per a ells i per a les seves famílies que el que els podia oferir el seu país. Bé coneixem això, ja que fins a fa relativament poc Espanya era un país d'emigrants per excel·lència, i en uns ens van marginar (Alemanya, Suïssa, França) i en uns altres ens van acollir amb els braços oberts i ens fonem amb la seva població (Latinoamerica) I curiosament avui estem i ens identifiquem més amb els països que ens van marginar que amb els quals ens van rebre amb els braços oberts...vagi paradoxa. I aquests homes africans als quals faig referència no poden tornar per diverses raons, així que entre nosaltres estan. Entre ells practiquen una gran solidaritat, i potser viuen 7 en un pis que paga solament el que té treball. I que menjaran? Aquí volem entrar nosaltres: volem engegar la idea de l'OLLA SOLIDÀRIA. Aquesta consistirà en una olla (o diverses) de menjar cada dia cuinada per un/a voluntari/a i portada a un local que ens prestaran a aquest efecte, perquè allí puguin menjar. La idea no és donar-los solament menjar, sinó conversa i calor humana. Per a això fem una crida a la nostra gent de Mallorca: Busquem cuiners/as voluntaris/as, ja siguin professionals o no: particulars, restaurants, locals de menjar per portar, col·legis...tot seran benvinguts. La nostra idea és omplir tots els dies de la setmana, que són solament 7. També busquem voluntaris/as disposats a portar el menjar fins al local i compartir el seu temps amb les persones que allí aniran a menjar. En principi començarem amb el col·lectiu de Mali. Estem en contacte amb l'associació de malienses a Mallorca que s'encarregarà de la mediació i contactes ja sigui amb el col·lectiu immigrant destinatari d'aquest projecte com amb l'associació de veïns que ens prestarà el local. Estem a l'espera de conèixer el nombre de beneficiaris de l'olla solidària. Us mantindrem informats.

Assoliments i problemes a Etiòpia

Seguint la política de transparència informativa, vaig a intentar fer una anàlisi dels assoliments i problemes que tenim a Etiòpia. Per a això començaré amb una descripció general del que he vist , viscut i conegut durant aquests 3 anys que porto viatjant el país, amb una periodicitat trimestral. Els etíops són profundament religiosos i per tant subjectes als dogmes i tabús de la religió que professin, això influeix moltíssim en tots els aspectes de la societat. Són molt conservadors en general. És una societat tremendament masclista. És una societat que en general no dóna cap valor al nen (i menys a la nena) com a element de la societat i riquesa per al futur del país. És una societat on tampoc existeix el concepte de justícia social i d'igualtat. On el que té més es creu absolutament per sobre del que no té, a tots els nivells. La caritat sustitueix als conceptes anteriorment esmentats. És una societat amable, hospitalària i tolerant amb l'estranger, i molt orgullosa. Són cortesos i respectuosos en les formes. És una societat resignada al que li vingui, potser per la seva gran religiositat i la seva creença en un món millor que aquest. Tenen una tremenda burocràcia . La corrupció és considerable La mentida i l'engany s'han generalitzat en els últims anys. Partint d'aquestes premisses, absolutament personals i basades en l'experiència i en l'observació, passem a descriure els nostres assoliments a les escoles. A les nostres escoles hi ha actualment gairebé 400 nens, que són educats i mengen 3 vegades al dia. Les nostres escoles estan obertes tot l'any. Anteriorment a la seva escolarització la majoria dels nens passaven el dia als carrers demanant. A les nostres escoles tot el personal docent és femení, i això no és perquè ho hem imposat, sinó perquè hi ha moltes més mestres que mestres. Les mestres de les nostres escoles són alegres i pacients amb els nens, i els agrada el seu treball. Així mateix el personal no docent compleix bé amb les seves respectives obligacions. Donem ocupació directament a 20 persones en Abugida i a 18 en la Birhan. Indirectament a sastres (uniformes) i proveïdors de material escolar i dels altres materials usats a l'escola. També als proveïdors d'aliments de la zona, mercat, agricultors... S'ha aconseguit que molts nens puguin seguir vivint amb les seves famílies i no acabin en orfenats o al carrer. S'ha aconseguit acabar amb la desnutrició a les nostres escoles. Els nostres nens tenen accés als serveis de salut. S'ha aconseguit alfabetitzar a 60 dones amb el curs d'alfabetització que es va iniciar en Abugida l'any passat, aquest any hi ha 60 dones apuntades en Abugida i 75 en la Birhan. ESCOLA D'ABUGIDA L'escola d'Abugida és una bombolla de felicitat on nens, mestres i pares formen una comunitat bién avinguda . Les mestres són alegres i els agrada molt fer activitats amb els nens, ja siguin de tipus acadèmic com a lúdic. La resta del personal també realitza bé el seu treball. Problemes: mala relació existent entre l'Edir i el Kebele. Actualment la construcció nova està parada i pendent de l'autorització del kebele per continuar. ESCOLA BIRHAN Les mestres són vocacionals i intenten fer bé el seu treball, malgrat les dificultats. La resta del personal també treballa bé. Problemes: L'escola té greus manques materials no subsanables a curt temps per:

Mala relació entre edir i kebele Falta de document de propietat de l'edir sobre l'escola i el terreny. Falta d'enteniment de Mediterrània amb l'edir. Com sabeu, en aquesta escola acomiadàrem a la compradora per robar, aconsegureim que es cesés a l'anterior president de l'edir per robar, i quant a l'actual comitè de l'Edir el problema no és el robatori, sinó la seva mentalitat: No accepten que la directora (dona) i la resta de personal docent tinguin decisions i comandament a l'escola, i això sense tenir ells ni idea del que és l'ensenyament. Els ha sabut molt malament que jubiléssim als vells mestres (partidaris del pal) i poséssim a mestres joves. Com a contrapartida un dels mestres jubilats està fent classe a les adultes. No acaben d'entendre que són els nens els protagonistes i l'important d'aquest projecte, no ells. Durant aquests tres anys hem acomiadat a dos representants per robar i per mentir.

Neixer a la cara dolenta de món

El nostre amic Samuel d'Addis va morir abans-d'ahir a la nit. Portava anys lluitant amb una gangrena en la seva cama . Tènia 34 anys. La gangrena de Samuel semblava que ja estava controlada gràcies a l'última intervenció i al tractament antibiòtic de xoc que li vam fer arribar des d'Espanya. Però se li va presentar un xoc sèptic. Tenia il·lusió i plans de futur, ja que després de diversos anys i des de l'últim tractament ja no tenia dolor a la cama. Volia muntar el seu negoci d'Internet cafè i per això havíem pensat a portar-li ordinadors portàtils dels què ens porta la gent, reparats i llests per funcionar. Ell pensava ocupar el lloc de caixer, d'aquesta manera no hauria de moure's molt. Una es queda pensant en què hagués passat si hagués estat aquí, a Espanya. Es podria haver salvat? Probablement va arribar a l'hospital i no tenien res o gairebé res que posar-li, ni les adequades condicions d'asèpsia. Aquesta és la situació sanitària per a milions de persones en la cara dolenta del món. Mentre aquí, en la cara bona, ens mengen el coco amb grips A i similars. Que morin milions de persones per falta de tractaments mèdics essencials o vacunes sembla que no importa per als grans organismes internacionals. Al cap i a la fi els pobres no poden pagar-los i solament serveixen per ser usats per a assajos clínics de medicaments que mai podran gaudir en la seva cara dolenta del món. I em fa recordar com per posar solament un exemple, a Cuba els nens amb tumors oculars, els retinoblastomes (molt freqüents allí) no poden tenir radioteràpia intraocular perquè EUA prohibeix la venda del material necessari, no sigui que els cubans els manin una bomba radioactiva (també prohibeixen el enviament d'ecógrafs, per la mateixa raó. Per això vam haver de portar un d'alemany i no japones, ja que els japonesos no s'atrevien a vendre'ns-ho. Així mateix estan prohibits també els recanvis per a les bombes d'infusió dels medicaments que s'usen per al càncer, igual que tots els medicaments que tinguin connexió amb algun laboratori nord-americà) . El resultat és que els nens han de rebre radioteràpia en la cara, la qual cosa els provoca l'aparició de tumors cutanis monstruosos que a més de deformar-los els condueixen a una mort horrible. Com Ernesto, de 12 anys, al que vam conèixer en el servei d'Oncopediatria de l'Institut Oncològic de l'Havana fa uns anys quan portàvem la medicació per a la unitat d'Oncopediatria. Vagi aquest post com a homenatge als Samueles i Ernestos d'aquest món amb dues cares en què a més de la pobresa s'afegeixen els interessos i crueltats dels quals manen.

Venda de roba d'alta costura

Benvolguts amics, Hem establert una nova data i lloc per celebrar un esdeveniment molt especial que estem organitzant. Es tracta d'una venda de roba d'alta costura que està nova o i gairebé nova. Tots els ingressos recaptats són per l'ONG "Mediterrània." És realment una ocasió única per que són peces de passarel·la confeccionades pels millors dissenyadors com Chanel, Dior, Ungaro, Armani, Versace, Gucci, Yves St. Lauren, Valentino entre uns altres i realitzada en els millors teixits com a caixmir, seda, cotó fi, davant i cuir Hi ha molta varietat des de dissenys clàssics fins a dissenys moderns per a gent jove Lloc: The House of Katmandu, Magalluf Data: Dissabte 14 de novembre 2009 Horari - Els que paguin un entrada de 5€ disposaran d'11 a 12 hores per triar els models abans de la resta del públic de les 12 del migdia a les 16.00 hores obert al públic sense quota d'entrada. Hi haurà emprovadors disponibles . Esperant la vostra visita, Salutacions cordials, Jackie per Mediterrània Tel 609 421073

Un estiu a la Birham School

Per Maria José

Haig de reconèixer que, quan Victoria em va proposar anar a escola de Birham a Yeka com a professora d'anglès per als seus mestres, em vaig sentir una mica aclaparada. És cert que vaig ser jo qui li va demanar col·laborar durant l'estiu en algun dels projectes de Mediterranea, però hi havia una sèrie d'aspectes que em feien sentir una mica insegura (i, sí, espantada) durant la preparació del meu viatge. D'una banda, estaven els problemes que havien sorgit a l'escola amb l'anterior Edir. Em produïa certa preocupació el pensar que algunes de les persones "destronades" poguessin veure'm com a responsable de la seva pèrdua de privilegis. D'altra banda, el ser l'única "faranchi" dels contorns m'atreia i em donava objecció alhora. A més, estava el fet de fer classes a mestres quan jo no sóc professora i menys encara d'anglès, s'adonarien a l'instant que mai abans havia impartit una classe d'aquest idioma! Finalment, haig d'explicar que estic tramitant l'adopció d'un nen d'Etiòpia. No sabia com anava a reaccionar quan m'enfrontés als prop de 180 nens de l'escola! Però totes aquestes pors, totes les meves inseguretats es van esvair en el moment en el què vaig trepitjar l'escola de Birham per primera vegada, acompanyada de Zerihun, qui em va presentar al personal de l'escola i em va ajudar a acordar els horaris i l'organització de les classes. El personal de l'escola va resultar ser encantador, em van acollir estupendament i em van fer sentir com a casa. I en dir el personal em refereixo a tots. Des de de directora fins a la netejadora, passant per la resta de mestres, les noies de la cuina, els guardes... per no parlar dels nens! Un dia a l'escola de Birham comença primerenc. No sé molt bé a quina hora comencen a arribar els nens, però entorn de les 8:15, quan jo solia arribar, les mestres portaven ja temps esperant-los en la porta per donar-los la benvinguda. A les 9, servíem el desdejuni als nens: llet calenta i un panet. En les dues últimes setmanes, va començar un període de dejuni previ a la festivitat de l'Asunción, per la qual cosa molts nens (els més majors) substituïen la llet per te. Després del desdejuni, començaven les classes dels nens, temps que jo aprofitava per a preparar les meves classes de la tarda (que començaven després que els nens abandonessin l'escola) i per prendre un cafè i xerrar amb les noies de la cuina. Després de l'esbarjo i una última hora de classe, arribava el moment de repartir el menjar als nens, fonamentalment sopa de verdures amb llenties, pasta o injera, molta injera. Aquí crec que en més d'una ocasió les mestres van témer que jo donés alguna ensopegada i em caiguessin al terra tots els plats de la safata que transportava... i no les culpo. La veritat és que jo era la primera a la què li feia por que això succeís. Afortunadament per als nens, tots els plats i el seu contingut van arribar intactes als seus destinataris. Durant tot l'any, després del menjar i una estona de migdiada, els nens continuen amb les classes i, abans de tornar a casa, prenen un berenar. No obstant això, durant la meva estada a l'escola, els nens eren recollits pels seus pares després del menjar. Segons em van explicar, aquesta reducció de l'horari es devia al fet que agost és període de pluges i, d'aquesta manera, es reduïa el risc al fet que la tempesta sorprengués als nens de retorn a la seva casa. Sé que a algú podrà sonar-li a excusa, però la veritat és que tenien tota la raó: aquests dies vaig poder comprovar com el gruix de les tempestes es produïa diàriament, precisament, a l'hora a la què els nens haurien sortit de classe si haguessin fet el seu horari complet. Pel que fa al moment de la sortida dels nens de l'escola, hi ha alguna cosa que va cridar la meva atenció: el fet que els pares dels nens més petits, o la persona que fora a recollir-los a l'escola, haguessin de mostrar el carnet d'identitat del nen perquè les mestres els deixessin sortir. Quan, una vegada de retorn, ho vaig comentar a algunes amigues que tenen nens petits, la majoria es van sorprendre i es van lamentar que no es portés aquest control en totes les guarderies i escoles espanyoles. És cert que l'escola Birham de Yeka té moltes manques materials, tant de mitjans com de condicions de les seves instal·lacions: les aules resulten molt fosques i fredes, sobretot en l'època de pluges en la qual hi ha molta humitat i el cel està molt ennuvolat, al que ha d'afegir-se el que a la zona només hi hagi subministrament elèctric els dies alterns. Però el que és indiscutible és que aquestes manques no afecten en absolut al tracte personal ni a la neteja de l'escola. L'escola la mantenen molt endreçada, alguna cosa que és molt important si es té en compte que són les mateixes aules i els mateixos pupitres els que serveixen també de menjador i de taula per als nens, tant a l'hora del desdejuni com a l'hora del menjar. Quant al tracte del personal cap als nens, és impecable. Es preocupen moltíssim pel seu benestar i per que no els falti menjar. Les mestres no poden ser més afectuoses amb ells... i als nens se'ls veu molt contents amb elles. L'experiència ha estat, des de tots els punts de vista, molt enriquidora per a mi, i des d'aquí vull agrair a Mediterranea que em brindés aquesta oportunitat. Però a més, encara que no crec que arribin a llegir això, i tal vegada precisament per això, vull aprofitar aquesta ocasió per expressar la meva enorme gratitud a tots els amics que vaig deixar a Etiòpia. Aquesta experiència no hagues estat la mateixa sense ells: A tot el personal de l'escola, des de la directora fins a la netejadora, passant per tots els mestres, les noies de la cuina i els guardians, pel seu immillorable acolliment. Van aconseguir que em sentís a l'escola com a casa meva. Com diu Zerihun, a l'esperança etíop: els nens. Per tots els seus petons i abraçades. Mai podran imaginar el que suposaven per a una aspirant a mare d'etíop com jo. Als meus alumnes de les classes d'anglès, per la seva paciència i comprensió. També a Lligo Ambachew per trobar-los per a mi. A Zerihun, per la seva ajuda en la meva primera visita a l'escola i per estar aquí quan ho necessitàvem. Finalment, encara que siguin alienes a Mediterranea, no puc oblidar a dues persones més. El meu bon amic Getachew: per ajudar-me des de la distància amb tots els preparatius previs al meu viatge, preocupant-se per tots els detalls logístics de la meva estada i posant-me en ?les rodes? del bon Ayele, qui es va preocupar del meu desplaçament diari des d'i fins a l'escola. A tots ells, i a punts altres, no puc deixar de mostrar-los el meu agraïment. Ells ocuparan sempre un buit en el meu cor. Confio a tornar a veure'ls molt ràpid.

Encetem el programa de suport als nens amb risc d'Abugida

En aquests moments i mancant verificar els petitons que han entrat a l'escola aquest any, tenim diversos nens en risc per la seva situació familiar. Són nens orfes o gairebé orfes, i la nostra pretensió és que no acabin en un orfenat o al carrer. Per això i una vegada estudiada la situacion per l'edir, hem decidit començar a donar suport als casos coneguts mes necessitats, i que són: Hana: Té 5 anys. Viu amb la seva veïna, una vaileta molt fràgil. La mare d'Hana la deixà amb aquesta senyora, que sobreviu amb una pensió de 10 birrs al mes. Derbe G: Té 6 anys. Viu amb la seva mamà adoptiva, una senyora que es va fer càrrec d'ell -i que li adora- malgrat tenir quatre fills mes, l'oposició del marit i una difícil situació econòmica. Eyob: Té 9 anys, és un dels què anaven a primària l'any passat i expulsat aquest any pel kebele. Va a menjar a l'escola d'Abugida. Els seus pares estan morts. Viu amb el seu avi , l'avi no té treball ni cap ingrés. Yitayesu: té 7 anys. És seropositiu, la seva mare és morta i el pare està malalt de Sida en fase terminal. Yitayesu viu amb la seva tia que té 4 fills mes i no té treball ni cap ingrés. Yetinayet: té 9 anys. Igual que Eyob, està fora de l'escola però acudeix a menjar a ella. Yetinayet és seropositiva , els seus pares estan morts i viu amb la seva àvia que no té treball ni cap ingrés. Bezawit: té 8 anys. El seu pare està mort i la seva mare és terminal de Sida. Té un germanet petitó i és el cap de família. La quantitat que anem a destinar a aquestes famílies és de 400 birrs a cadascuna. Estem intentant introduir el concepte de família substituta, és a dir una família que es fa càrrec del nen si es queda sol i a la qual se li ajuda econòmicament. És un concepte nou per a ells. L'Edir va a començar a fer la selecció d'aquestes famílies, que han d'entendre que el nen sera un mes de la família i que seran revisats periòdicament per veure si el nen o nena es troba bé. Evidentment si hi ha algun familiar que es pot fer càrrec amb ajuda això seria el desitjable, però sabem que això no podrà ser en tots els casos . Tambè sabem que el nombre de nens en risc seguira creixent, i amb això l'ajuda a les famílies que es facin càrrec d'ells.

Mediterrània monta una unitat de fisioteràpia i rehabilitació a l'Hospital Dangme East d'Ada (Ghana)

Com ja hem comentat anteriorment, anem a muntar una unitat de fisioteràpia i rehabilitació a l'hospital Dangme East en Ada, Ghana. És aquest el mateix hospital on hem construït la residència per a mares amb nens ingressats i on hem enviat especialistes , material mèdic i renovat el laboratori. Tenim material i aparells de fisioteràpia nous i donats per la família Jones, una família britànica que va residir a Mallorca fins a l'any passat. Els aparells i material de fisioteràpia estan esperant a Cardiff (Gal·les) en un contenidor per posar rumb a Ghana al més aviat possible. La fisioterapeuta que anava a engegar el servei no va a poder fer-ho perquè s'en ha anat a viure a un altre país, així que fem una crida perquè aquells/as fisioterapeutes que puguin estar interessats a anar a Ghana a muntar el servei es posin en contacte amb nosaltres i ens manin els seus CV, ja que estem en procés de selecció. Ghana és una excolònia britànica, per la qual cosa és imprescindible que les persones interessades parlin anglès fluït. A Ghana hi ha molts accidents de tràfic i molts accidents cardiovasculars (per l'oli de palmell en la dieta) pel que una unitat de fisioteràpia i rehabilitació (de la qual no existeix cap pública a la província, solament a la capital, Accra; i no fa l'abast de tota la població) sera realment útil, i a més el manteniment d'aquesta és molt barat.